Com es pot presentar un recital d’haveneres, interpretades per les noies simpàtiques de Les anxovetes, donant un pas més dramatúrgic? Fent una petita hist òria, prima gens pretensiosa que connecti amb la canalla. La reivndicació de les Anxovetes és mol fresca. Ls havaneres no és esclussiu d’homes de mitjana edat amb samaretes a ratlles. Elles incorporen el recital i li treuen aquell joc d’heteropatriarcat i masclisme d’èpoques de la Guerra de Cuba, molt sa i sense fer-ne gran escarafalls. Ni “machetes ni machitos”, diuen divertides, en un moment i punt.

Les tres noies representen tres germanes que viuen al mar amb els pares fins que “ell no torna” (un misteri que una criatura no entendrà si és que se l’ha engolit el mar o és que s’ha trencat la relació amb la companya). i la mare, dolguda, decideix allunyar-se de la platja. A dalt la muntanya coneix un pastor que els hi ensenya tots els animals i la fauna del bosc. Però, elles voldran tornar al seu mar i, s’armaran de determinació per convèncer la mare. La trama continua, us deixem que la desvetlleu si l’obra passa prop de casa vostra. En tot cas, el so arriba nítid i les tres noies venen ben acompanyades d’un contrabaix i una guitarra. Martí Torras els ha reordenat les idees. El director ja havia treballat anteriorment amb un altre trio femení: Las Divinas que també alternaven les cançons a breus situacions dramàtiques per donar un coixí narratiu al recital, també interpretat com els àngels.