Clàssic entre els clàssics, El llac dels cignes es repeteix ja gairebé com un malson en les cartelleres dels teatres de Barcelona (i Romeu i Julieta? I La Bayadère? i Manon?) i el Gran Teatre del Liceu, que ven discutiblement que es preocupa per la dansa, també hi ha caigut de quatre potes. Aquesta proposta, almenys, presenta l’interès d’oferir la versió del ballarí sud africà John Cranko (1927-1973), que va produir el 1963 per al Stuttgart Ballet, del qual n’era l’arquitecte. Val a dir d’entrada que la versió és força respectuosa amb la canònica del 1894 de Petipa i Ivanov. Té alguns encerts, com ara reduir la llargada de l’obra i condensar els quatre actes en dues parts divides per un entreacte. A nivell coreogràfic, introdueix moviments d’una estètica més segle XX, rebaixant molt la mímica i jugant amb l’estol de ballarines/cignes per formar figures geomètriques i moviments degradats. La gestualitat també té un altre color, més modern, i això es veu sobretot en el pas-à-deux del darrer acte entre el príncep Siegfried i Odette, amb abraçades, caigudes llànguides, el tot embolicat amb un lirisme que supera la vessant virtuosística de la versió canònica per aprofundir en les emocions.

Dit això, la versió de Cranko peca de no encaixar bé la bella música de Txaikovski (per cert, força modificada) amb la trama, els leitmotivs dels personatges amb la seva aparició dalt de l’escenari. El pitjor és el final. És cert que, segons les produccions, es resol d’una manera o d’un altre. Però aquí ens trobem amb el príncep que es debat tot sol a l’escenari, rodejat d’unes bandes negres onejants, i finalment “mort” a terra mentre la música continua el seu avanç dramàtic una bona estona. També s’han eliminat figures de lluïment, com l’arlequí de la cort, i el passatge meravellós d’Odette bategant les ales d’esquena.

Pel que fa a la companyia, el Ballet Nacional Txec, segueix l’escola russa en el sentit que ofereix una interpretació força siberiana, molt moderada i concisa. Destaca el cos de ball, amb un bonic treball de puntes, i una impecable coordinació en el tercer acte. Les escenes del tercer acte amb els diferents balls folckòrics van ser de les més aplaudides. La ballarina russa Evgeniya Gonzalez, en el doble rol principal femení d’Odette-Odile, va lluir més com a cigne negre, tot i que va tenir algunes dificultats amb els fuetés del darrer acte, mentre que Adam Zvonar va ser un príncep complidor, però més aviat discret. El conjunt, però, és una gran producció amb mitjans i boniques escenes que salven l’obra, que tampoc deixarà un record gaire perdurable.