Els arbres de Van Gogh són tortuosos (1853-1890), enroscats com ho seran les mans d’Egon Schiele (1890-1918). Els colors expressen un ànim, entre exaltat i pacífic. El director Moreno Bernardi (Ràdionit) ha procurat fer una dramatúrgia que repassi els cinc sentits del pintor dels gira-sols en la seva primera estada en un hospital psiquiàtric, a Saint Paul. Davant de la incertesa absoluta d’entendre res, de percebre res com a segur, (li demana al seu germà una prova per demostrar-li que és ell realment, en persona, el que l’ha anat a visitar) els sentits es fonen; tot s’entortolliga i es converteix en un malson esgotador.

La vista queda pertorbada pel blanc de la cambra. Moreno Bernardi té l’encert d’evitar plasmar els quadres a les parets de l’Akadèmia, projectades. A canvi juga amb un univers de signes (punts, ratlles, colors, requadres, línies, i només al final insinua uns dibuixos de figures humanes i un retrat dantesc). No es projecten els quadres més populars però sí que els descriu el seu germà petit, En Théo, en el seu viatge de París cap a l’hospital.

L’oïda també apareix distorsionada per l’ús puntual de manipular la veu microfonada i, durant tota l’estona, per unes converses que es trepetigen, i que poden respondre a una mateixa conversa, o no. Només amb el reclam dels diferents intèrprets de “silenci” s’atura la disbauxa i esdevè la pausa dramàtica. S’esborren tots els impulsos (també els projectats) i es refà la voràgine paulatinament.

El tacte és l’altre sentit present intermitentment en l’escena. El contacte és mínim i, sovint, té un aire més d’amenaça, de transmetre violència institucional, que d’abraçada fraternal tranquil·litzadora. No apareix el gust ni tampoc l’olfacte en la peça. Bernardi utilitza aquesta última, això sí, per a plasmar-la al títol. Que els fa combinar amb el de l’oïda (eixordadora) i la vista (del blanc).

El treball dels actors que intervenen en la peça és d’una radicalitat absoluta. Perquè aguanten les dues hores del muntatge en un estat de tremolors i moviments mecànics, enfollits, per transmetre el món que intueix un Van Gogh paranòic, carregat de desconfiances. El pintor l’interpreta David Menendéz (El percebeiro) que repeteix col·laboració amb Bernardi. Potser la insistència d’aquest món pervers, tort, inestable, que empeny espiral avall acaba esgotant el mateix públic que, tot i així, aplaudeix el desgast i generositat del repartiment.

La por principal d’un pintor és que li retirin els pinzells, la paleta i el cavallet. I que altres autors mediocres s’enduguin el reconeixement social. Tot es plasma en el doctor que, aparentment, el condemna a la pitjor de les tortures d’un artista. El quadre dantesc, desesperat, desproporcionat evoca a l’argument naïf de La Bella i la bèstia (quan atrapen el pare de la Bella per forçar el matrimoni) però és que, en realitat, Bernardi ens cedeix la mirada desconfiada d’un Van Gogh malalt, trasbalsat, per compartir el quadre. Aquesta opció radical no es rebaixa amb cap element d’escapatòria, d’esperança, de reconeixement. Només hi ha dolor i vulnerabilitat que esquitxa una emoció esperpèntica i descoratjadora. No hi ha compassió.