La veu amiga és la que et genera confiança. La que t’abraça, mentre t’escolta. Amb la que vols compartir un paisatge únic i en semiclandestinitat. La companyia Monte Isla presenta una peça en què s’ha menjat els personatges presencials però convoca els espectadors a compartir un so íntim (a través de cascos) i una mirada contemplativa a un diorama panoràmic, que es va desplegant, quasi per art de màgia i d’artesania alhora.

El so, s’uneix amb els jocs de llums i va percebent un món quasi màgic, oníric, en què el que s’intueix aporta un paisatge i una narrativitat. A mesura que es van destapant els telons i que augmenta la intensitat de la llum, es constata que el mapa aparent (una ciutat, unes masies escampades, i una mena de convent al centre) en realitat ha estat només un miratge. De sobte, emergeix un vaixell abandonat, esventrat. Que tant pot estar en un antic llac assecat pel canvi climàtic, com transportar-te als fons del mar, on reposa. I les pampallugues aparentment aleatòries recorden la intermitència fosforescent dels dinoflagelats del plancton marí que emeten llum de l’As I collapse.

La narració d’una situació de complicitat (quatre amics dins d’un cotxe es retroben per fer una excursió a un lloc que només una coneix, a tocar de la platja i amb el mar de fons, on passaran la nit en una tenda de campanya) i el pes de l’espai escènic recorda el muntatge de La Llarga, Bruels. En aquesta ocasió, els de Monte Isla passen de la situació concreta a l’abstracte, sense filtres. S’entra a un món de contemplació, en què cal ser actiu per navegar-hi, per emocionar-se de cada sorpresa, com si fos un gir dramatúrgic. Com a Los figurantes, de Ça Marche, el món sonor envaeix i transporta la ment de l’espectador a racons, preciosos, d’una soledat extrema. La peça tanca amb l’aparició de les veus dels protagonistes. Ensenya les costures, honestament, i opta per desencadenar uns pensaments mirant als estels sobre el passat, el present i el futur que relativitza, no només la interpretació d’aquesta mena de somni escènic, si no sobretot la realitat quotidiana del dia a dia a la ciutat. Podria ser una sensació de caiguda al buit desesperada, però notar una mà amiga que comparteix els pensaments i la incomoditat de la sorra de la platja humitejant l’esquena, ho converteix en un moment íntim i compartit. Tot un viatge sense moure’s de la butaca.