Vist el dilluns, 12 d’octubre de 2020 al Teatre del Raval, dins de la Mostra de Teatre de Barcelona

Vist el dijous, 22 d’abril de 2021 al Teatre del Raval de Barcelona, dins la seva programació.

Proposta d’una companyia ben jove, formada per l’Èric Pons i l’Anna Torrella, tots dos amb una àmplia formació i algunes feines professionals , i com es nota en la seva qualitat interpretativa!

Jo dividiria l’obra en tres parts, més o menys. El la primera, assistim a les presentacions dels personatges, que entre escenes d’un peculiar flashback i explicant-se les seves aventures, especialment de vida nocturna i amorosa, anem descobrint dues persones sensibles, amb una ment oberta, que fugen de tota convenció i sense una idea clara de quin serà el seu futur. Bohèmia del segles XXI. Vaig descobrir una paraula molt habitual entre el jovent, la qual desconeixia totalment: ‘perreo, perreo’. Busqueu-la!

Posteriorment, paren a reflexionar i tenen un diàleg amb el públic. I quan dic diàleg vull dir que demanen a aquest que els expliqui coses ben íntimes de la seva vida, en part a través de jocs i interacció. Aprofiten per a dir-nos també grans intimitats dels seus personatges… o de les persones que els estan interpretant, que tampoc s’esbrina ben bé, però tal i com ho fan arriba un moment que tant se val.

I aleshores, fan una cosa màgica i poc vista (tot i que s’intenta) en un escenari, i són dos amics obrint-se en canal, figuradament parlant, per a treure els seus desitjos, somnis i cerques, i sonen tan propers a nosaltres…

Només per això val la pena assistir a aquesta catarsi -ho serà més en la mesura que aprofitem el mirall que ens presenten per a mirar-nos nosaltres mateixos- de joves buscant la seva identitat, que al principi semblen frívols, i acaben acariciant l’eterna idea de l’amistat com a forma d’amor, si més no tan vàlida com aquell.

ABRIL 2021

Tant bon regust em va deixar l’obra, que no he pogut resistir la temptació de repetir, ara que el Teatre del Raval (molt encertadament) ha decidit incloure a la seva programació una de les guanyadores de la Mostra de Teatre de Barcelona 2020. Dues coses a destacar: 

La primera part (la estrictament teatral) ha canviat en algunes coses, com al principi, on les converses per mòbil, amb passats, presents o futurs amants ocasionals es traduïen en colors, i sobretot en què si no és real, és la sensació, s’ha fet més llarga. Per alguna raó, el ritme és lànguid i penso que, si l’obra vol seguir rodant, els diàlegs han de ser àgils i quedar més fixats, per no tenir sempre aquest aire d’improvisació que acaba (com passa sovint) sovintejant els mateixos mots, gestos i una velocitat que fa perdre’s alguna de les coses que diuen. Al final d’aquesta part, o més aviat una estona abans d’acabar, el públic estava ‘massa relaxat a la seva butaca’ per dir-ho d’alguna manera.

La segona, i aquí ve el gran mèrit de la proposta, ells s’asseuen davant de l’escenari i trenquen la quarta paret, primer dialogant entre ells, i després fent diverses propostes de participació al públic, que va gaudir-les molt. En aquesta ocasió, aquesta segona part va ser més curta, degut, segurament, a que el públic era més adult i menys militant que a la funció de la Mostra. Normal, doncs a l’octubre van venir més amics i amigues, i la diversitat sexual i afectiva va fer que poguessin exhaurir totes les possibilitats i combinacions possibles.

Surto de la funció amb el neguit de que a la primera part li falta i li sobra alguna cosa que sí que té la segona: potser agilitat i connexió amb el públic, posar-se més al davant, escurçar alguns moments… 

En tot cas, la funció comença -suposadament- retratant el poliamor, veien com els dos personatges es ‘queden pillats’ d’alguna persona concreta, i acabem valorant que l’amistat és una forma completament lliure d’estimar-se, que no va lligada a convencions com tenir relacions sexuals, callar-se algunes coses per a no ferir l’altre, i haver de dir ‘tu i jo què som?’, i no parlem ja de si es té parella o finalment el matrimoni.