Tots els contes tenen una part fosca, que li aporta unes ombres que inquieten i intriguen alhora. Anna Llopart ha arribat a una insinuació dolorosa d’un cas d’abús (que coincideix amb Sandra, Pruna i Màgia lenta a la cartellera) a traves d’un conte naïf i amb un espai abstracte que es transforma i es mesura a partir dels angles mòbils fets amb barres de ferro buit. La mesura del conte, la profunditat del dolor, la soledat es traspassen a través d’aquest joc i també amb una música que absorbeix. A l’escena, la taula és el punt de trobada de relació, i que va amuntegant objectes, com sumant els ingredients d’una recepta que serà amarga, que permetrà que la protagonista (impressionant Paula Malia, en un paper tant vulnerable com empàtic i alhora, reservat) vagi redescobrint els significats de les pistes d’aquest viatge iniciàtic. Al seu costat, Àlex Casanovas i Laura Conejero despleguen un grapat de personatges episòdics però que van guiant la protagonista cap a aquest destí fatal.

La fredor de l’escena és constant. Una distància que impossibilita empatizar-hi i que es representa també amb un espai que encapsula l’acció en dos plafons de parquet, sense il·luminació zenital, el que obliga a una llum de llargues ombres (laterals) o frontals, sense focus que els contrapesin). Una llum que acaba sent lúgubre, atenuada, que deixa emboirada la imatge.

A La reina de les neus, d’Andersen, el mirall es trenca en mil bocins evitant una fatalitat i, per una altra, una fada segresta un noi. Una noia, que se l’estimava, no deixarà de buscar-lo. En aquesta peça, Alícia i Víctor són dos germans bessons. I és l’avi el que procura que ella es quedi jugant al pati mentre pot compartir intimitats amb el nét. Un accident fortuït amb unes roses, desemmascara la situació delictiva, sense que impliqui massa canvis en el seu dia a dia. Sobta que es passi tant per sobre la responsabilitat d’uns pares que haurien de protegir els fills i que, en canvi, opten per a treure’n importància. La maldat ve encarnada amb un avi, que fa anys viu en una residència. I que Alícia se n’ha desentès. Les notícies d’aparició del seu germà l’obliguen a visitar-lo.

Dramatúrgicament, hi ha fils sense lligar, volgudament, el que li dona una estranyesa que casa molt bé amb la inquietud de la peça. Perquè l’obra arrenca amb una entrevista amb Recursos Humans després d’haver-se demanat tres dies de festa i tot seguit rep el ram de roses que desencadena l’acció. Però, vista l’obra, es pot intuir que aquests tres dies corresponen a la recerca del seu germà i l’avi. L’obra, doncs, deixa moltes interpretacions possibles dels personatges secundaris i de les pròpies accions de la protagonista (a través de les el·lipsis temporals). Es percep soledat profunda quan s’asseu recolzada a la porta, quan la taula com a punt de trobada i memòria, ja ha quedat arraconada. Molt diferent de peces com La butxaca del pantaló és un telèfon que la trama menava per corrents d’un surrealisme esbojarrat. Ara, la boira plana sobre l’escena, i… deixa de ser un conte.