Vist el divendres 16 d’abril 2021 al Teatre de Lloret de Mar (Espai off)

La meva opinió sobre l’espectacle està, inevitablement, condicionada per una audició molt limitada del text, per no arribar aquest al públic en les millors condicions*.

‘Com menja un caníbal’ transita per una delicada poesia, un espectacle que va de menys a més, tant en la concreció de la trama, com -especialment- per la proposta escènica, composta de 10 actors i actrius, alguns d’ells amb habilitats que van més enllà, com el circ, l’acrobàcia i una corporalitat força expressiva. Comencem amb un seguit de jocs corporals, coreogràfics i de pantomima, combinat amb les veus de tots ells, que s’estenen més enllà del pròleg, i que fan recordar els jocs teatrals que sovint es practiquen a les escoles d’art dramàtic. No és debades que ho dic, aquesta aparent incoherència entre el moviment i jocs acrobàtics i de veus, i la història que se’ns està explicant, travessa, com a mínim, la meitat o més enllà de tot l’espectacle. Però per sort, de seguida entrem al nucli d’una història que realment ens atrapa: coneixem a tres generacions de dones d’una família actual, i l’afany de la filla/néta (s’entén que una adolescent) per conèixer com va ser la vida de la seva àvia, la Dora, que és ben a prop del viatge final. Als inicis, som a un poblet de l’Espanya profunda (a a la riba del Río San Martín, però podria ser qualsevol altre lloc), on uns homes maten pare i mare d’una família, i els fills decideixen seguir la ruta de molts dels immigrants que als anys 50, cap a la ciutat de Barcelona. Sobretot si hi tenien família. Allà, com també era freqüent, s’instal·len a Ciutat Vella, i en aquest ambient fosc i gris, la Dora va creixent, de ser nena a jove. Un dia es troba un personatge que es defineix a sí mateix com a ‘Fràgil’, i que li fa conèixer el ‘Garitu’, un local on personatges tan curiosos com ell es citen. Freaks, membres d’un submón que ens podria recordar -de lluny- aquella Barcelona de l’Ombra del Vent, o aquell realisme màgic de la literatura llatinoamericana. Perquè no acabarem mai de saber si són reals, o fruit de la imaginació de la Dora. I tant se val, perquè la vivència hi és, i l’ha feta tal com és ella ara. I ja en el tram final, tot agafa sentit i emoció.

Un espectacle delicat, fràgil com els seus personatges, que té un handicap en la dificultat d’entendre els textos, malgrat que la Dora (Mari Pau Pigem) portava microfonia inalàmbrica, i algun dels seus intèrprets feia un esforç molt notable (amb èxit) de projectar la veu amb força. I és que el públic voltava l’espai on es desenvolupa la història, formant un quadrat, que és el que la companyia demana, ja que el té assajat així. Una proposta que necessita d’una sala amb característiques acústiques molt particulars. El problema sorgeix, de vegades, i sobretot si el text és important -com és el cas- i cal seguir-lo per a entendre tots els matisos de la trama, en que tot ell ha d’arribar. Ens trobem, d’entrada, amb l’inapel·lable condicionant de què cada actor o actriu, sempre té públic a la seva esquena quan parla. I a més d’aquesta obvietat, la sala on es representa ha d’estar pensada acústicament per a aquesta circumstància. I el peatge que es paga és que dins d’un escenari l’acústica no ha de ser, necessàriament, tan bona com quan els actors treballen ‘a la italiana’, com es coneix als teatres amb escenari i platea (i a voltes, amfiteatre). Es veu que l’espectacle ja conté aquest problema d’inici. He sabut que sonava molt bé als assajos del local de la companyia, però posteriorment a un escenari a la italiana no es va sentir bé, i en aquest cas, es va perdre bona part del text. Del que no hi ha dubte és de que el públic va captar l’essència i que els actors van defensar el seu treball amb compromís i professionalitat. 

*L’Espai off, concebut per a ser fora de la sala del Teatre de Lloret de Mar, per motius de la tristament famosa pandèmia, s’ha traslladat temporalment a dins l’escenari del teatre, tancat per a acollir, entre d’altres coses, espectacles més íntims, amb un contacte més proper del públic amb els intèrprets (l’escenari on es va desenvolupar l’acció està envoltat per una sola filera de butaques dels assistents, pels 4 costats) ja que tots estàvem a ‘primera fila’ sense excepcions. En general les sales permanents que representen així les obres, solen tenir la millor acústica possible ‘a quatre bandes’, o, com en el cas del Teatre Gaudí de Barcelona (un exemple d’aquesta disposició del públic), com que la major part són musicals, cada intèrpret porta un micròfon inalàmbric que fa que se l’escolti perfectament.