Led Silhouette va plantejar diumenge, probablement, la coreografia més política. No se n’amagaven gens, des de la mateixa sinopsi del programa. El repte era traspassar a moviment i dramatúrgia la seva tesi sobre fins a quin punt coarta el neoliberalisme. El treball coral, amb nistants per a petits solos iimprovisacions té algunes imatges d’impacte com l’arribada del rider de Glovo. tots som víctimes i botxins d’aquesta sistema que sembla inqüestionable.

En principi la societat contemporània prteix d’una voluntat de llibertat. El progrés ha permès obrir horitzons a moltes generacions però fa dècades que aquesta evolució, en realitat, ha anat tendint a una vida distorsionada (com el so i el moviment, per moments, de la peça). Els cànons d’èxit, fama, bellesa passen a ser veritables tòtems que coarten o arraconen totes aquelles persones que no s’hi senten identificades o que, tot i volent-ho (i encara és més cruel), no aconsgueixen al rànquing preponderant.

El quintet, guarnit amb un vestuari de cuir negre molt versatil, arrossega unes caixes de cartró pintade per un costat. La seducció té moltes cares i, generalment, aconsegueix atraure i complaure molts consumidors. Fins a convertir-se en moda i referència.Els reclams són diversos i poden competitr o ser còmplics entre ells. Rebel·lar-s’hi és el que, realment, aporta una llibertat molt més autèntica, perquè s’ha forjat a partir de la consciència personal i una determinació de pedra picada. El treball, ben intencionat de la companyia, la clava quan ensenya que el capitalise que denuncien se sustenta, en bona part, a partir de l’acceptació de les lleis que imposa a la majoria (i que aquesta assumeix, dòcilment).