Sembla que fos ahir que La Veronal sorprengués amb la seva dansa elàstica, enroscant els cossos els uns amb els altres generant buits infinitament amb títols com Rússia o la divertida i lúcida Islàndia. En general, deambulaven (amb la dramatúrgia del Conde de Torrefiel) per l’abisme i per una mirada un punt provocadora (qui no recorda la Vespino a Fira Tàrrega al muntage Los pájaros muertos?).

Després de fer un canvi de pas, d’obrir-se a un altre tipus de moviment que alterna els seus autòmates i mirades neutres amb grans desplaçaments amb faldilles que sembla que patinin en comptes de caminar de pressa a Sonoma l’estiu passat, ara tenim una altra postal de la companyia d’autor: l’elegància. la companyia ha tingut sempre present l’estètica i uns vestuaris (sí que s’han desempallegat dels mitjons blancs de cama llarga) amb molt de vellut i transparències en una escena aparentment buida i canviant (Siena) però es produia en un cotext d’angoixa que deixava inquieta la platea. Aquest Opening night és probablement, dels títols més plàcids. Perquè es passa per l’angúnia i la incertesa del procés de creació pero ensenyant-ho des de la peça acabada, amb la llum i el relat ja disposat per a donar màxima esplendor a l’escena i als ballarins. Deien que feien un homenatge als tècnics i acomodadors; en realitat, els hi fan una picada d’ullet i els conviden a intervenir en la coreografia movent barres, telons, i amb un espai de trapes de parets mòbils, i de canals de ventilació que amaguen i escupen fantasmes.

La dramartúrgia, potser massa simple, evoca la discussió coneguda entre l’intèrpret i el seu personatge, entre la realitat i el misticisme. I es deixa embriagar pels fantasmes, pels records , per les nits brillants en la Sala Gran del TNC. És una peça amable, vistosa, exigent pels intèrprets, que es preocupa més del normal que l’espectador vagi recuperant el fil. La Veronal va anar desfent-se de text projectat a mesura que avançava la seva trajectòria. Com l’espai sonor, apareixia a la darrera capa, com un filtre més final. A Opening night els sorolls foscos s’apaguen amb la llum de la música clàssica. I la paraula és dita en francès formant part de la base de l’obra, del seu esquelet: podrien canviar les paraules (o reduir-se) però no pas eliminar aquest personatge misteriós que surt d’entrecaixes ovacionada només començar l’espectacle, amb un francès ampul·lós.

Dèiem que semblava ahir que comencessin a ballar els de La Veronal (amb Marcos Morau com a bandera inconfusible que també ha coreografiat Kukai Dantza a Oskara o La Compañía Nacional de danza a Nippon-Koku, entre molts d’altres) però, en realitat, la companyia porta ja més de 15 anys de carrera i està a punt d’actuar al Palau dels Papes d’Avinyó: en els moments més complicats laboralment parlant (per les anul·lacions de moltes actuacions l’últim any, a causa de la pandèmia), ha aparegut l’oferta més mediàtica internacionalment. I l’elegància rega l’escena ofegant incerteses i món inquiets, que tant commouen.