Wim Vandekeybus ha caigut en una narrativitat massa evident. I és una llàstima perquè el seu treball encara té aquelles urpes afilades d’animal ferit que prova de sobreviure. Aquella ràbia amb la que revoltar-se. Com a Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle) el seu bonisme es fa massa evident i acaba sent quasi insultant, per tractar el públic d’infantil. A Traces, hi ha la bèstia ferotge que es revolta, hi ha el poble que fuig agafant una mena de carretera abandonada d’un nolloc a un altre nolloc, hi ha les persones ferides per un vehicle o per una baralla amb altres bèsties. Però el relat de la perversitat de l’home és tant evident que s’acaba justificant la venjança de l’os. I això trenca la màgia de la dona que ha alletat un ós (que es podria relligar amb el Història de Joan, nascut d’un ós d’Albert Vidal o d’Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla).

Si alguna força té el bosc salvatge és la seva qualitat de feréstec. La humanitat hi és més vulnerable que mai, sense xarxa on conectar-se, sense quasi electricitat, amb només l’asfalt com a rastre destructor (per la bona intenció d’apropar dos punts geogràfics i impulsar-hi una convivencia). En aquestes latituds hi ha moltes situacions que no són raonables i que es legitimen per la llegenda, per un món fantasiós, un punt fosc, que ho fa tot abstracte i un punt absurd. I que la contemplació de l’altre, empatitzar amb la Natura és la clau per a la supervivència. Però el supremacisme que planteja Vandekeybus no dóna quasi opcions a la derrota. En tot cas, es pot perdre una batalla però se sap que la lluita entre la Humanitat i la Natura implica la destrucció de l’hàbitat i l’anihilació de l’espécie humana (absurdament, els vençedors).

En aquesta línia, és molt més interessant plantejar les contradiccions dels humans, revelar-se conta les ambicions, les obsessions, les pors que no pas culpabilitzar-lo i deixar el terreny de la reflexió erm. Akram Khan inquieta molt més a Xenos; La Veronal commmou amb Sonoma o qualsevol altre títol: El Conde de Torrefiel fa esclatar els límits a La plaza. Però jugar a una narrativiat massa evident desllueix un treball i una trajectòria de dansa d’intuïció, animal. Per cert Animal religion sap jugar amb la bestialitat i, a vegades amb la tendresa però amagant el relat en l’espai abstracte (Ahir, I les idees volen…) i fent que sigui l’espectador el que es confronti amb els seus propis fanasmes. Els dels Càrpats. I també els de la Meridiana amb un porc senglar campant lliurement per estranyesa del veïnat amuntegat en els pisos.