Àngel Duran ja va captivar amb el seu treball enigmàtic The beauty of it al Sismògraf 2020. Ara, sota la iniciativa de la Quinzena de dansa ens trasllada el seu moviment d’autòmata en l’interior d’una fàbrica tèxtil. Al costat d’unes bates penjades que representen les treballadores (que també evoca el muntatge teatral El silenci dels telers) Duran assumeix el personatge del capatàs, una jerarquia que li permet dialogar amb elles, mirar-se-les i, segurament, fer broma amb altres homes que manen en un altra subsecció de la fàbrica.

La colònia tèxtil li permet retrocedir a temps d’una feina molt menys mecanitzada. I a una banda sonora del NO-DO i a la sintonia feliç (i que camufla un capitalisme incipient) Tres cosas (Salud Dinero y amor) dels anys 70. Certament, les fàbriques tèxtils deixarien de funcionar moltes dècades abans. La música nostàlgica li permet, però, sentar un precedent i poder qüestionar l’actualitat. Al masclisme del passat (queda evident per les repassades que fa als maniquins), ara s’hi combat obertament. Però les bases del progrés de les classes més humils (l’accés al consumisme universal), en realitat, han abordat el Planeta al límit per la contaminació. Avui el progrés ha estat malentès i no ha sabut sumar els èxits de la tecnologia (eliminació de feines manuals per la major eficiència de les màquines) per repartir la responsabilitat del treball i ampliar la riquesa cultural de la comunitat. La Trinca ja ho cantava amb el seu Anna Maria. Terrible i sarcàstica constatació. Dues dècades després de la cançó de Cristina y los Stop, resulta que tot perilla d’un fil. I Àngel Duran sap servir aquesta vulnerabilitat amb un moviment acurat, que transforma en argument i personatge i que constata el punt de partida d’un debat, que va sent hora que s’assumeixi obertament. Ball polític, sí, sens cap mena de dubte.