Ana Borrosa té una dansa que busca l’enfrontament, és reptadora. Si ja va sorpendre i denunciar el masclisme imperant a Pinkfish (Premi de la Crítica d’Arts del Carrer 2019), ara s’expressa amb guants de rentar plats i una camisa transparent de puntes. Es mouen silencioses (com a Sonoma o Oblivion) com si levitessin en comptes de caminar però en comptes de patir el negre de dol de les filles de Bernarda Alba ho fan amb un blanc revelador i un posat que les allibera. I que torna a qüestionar l’heteropatriarcat, ara des d’una mirada més madura (menys lúdica que els exercicis de natació sincronitzada). Ballant a l’interior d’una antiga fàbrica i amb la remor de telers evoca a l’abús que les dones van patir en les colònies (com recorda El silenci dels telers). El moviment coral és quasi hipnòtic, i parteix d’unes ballarines que miren a públic, amb un posat seriós (intrigant) i que es desplacen contínuament, des del darrera de la cortina (l cortizo de Bernarda Alba a la plaça pública). Ara es veuen capacs d’expressar a qui estimen i per què lluiten.

Ana Borrosa és una de les veus (que caldrà seguir atentament) que ensenya les esquerdes de l’status quo i que, exposant-se aal capdavant, pretén reptar-lo i superar-lo. Arriba el temps en què hi ha d’haver un diàleg molt més horitzontal, integrador, curiós amb la diferència. Caldrà intel·ligència (i humor) per llimar les diferències històriques. Però amb l’honestedat i la capacitat d’exposar idees amb la concepció d’una coreografia tot acaba tenint sentit (per molt abstracta que sigui la dansa, per molt ambigu que sigui el discurs).