La primera proposta de Juan Carlos Martel Bayod (Barcelona, 1976) coincidint amb la seva etapa de director artístic del Teatre Lliure enllaça amb dues més que ja havia estrenat abans també al Teatre Lliure: «Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner», introspecció sobre els sensellar, i «Càsting Giulietta», introspecció sobre dones soles entre la setantena i la vuitantena anomenades de la tercera edat. La trilogia es tanca ara amb «La malaltia», sobre la joventut del segle XXI, però emparant-se en una altra generació, la de fa cent anys, la d’«El mal de la joventut», de Ferdinand Bruckner, ambientada a la Viena d’entreguerres del segle XX.

El muntatge de «La malaltia» té un llast evident: un excés de referències i de tecles que es volen tocar alhora que donarien per una altra trilogia sencera. Sota l’eix del suïcidi juvenil, la introspecció en aquest cas ha de donar abast a personatges —tots joves— del segle XXI en un moment d’incertesa per a tots ells, però també a salts cap a algunes de les escenes de Ferdinand Bruckner i, a més, permetre dins el muntatge la cabuda de les càpsules audiovisuals elaborades en una col·laboració amb alumnat de la Universitat Pompeu Fabra.

Per si no n’hi ha prou amb aquests salts generacionals, temporals i de gèneres creatius, en alguns moments els personatges del XXI recorden als espectadors suïcidis que s’han fet mítics —no pas per ser joves— sinó perquè toquen molt de prop: el del director teatral Jordi Mesalles —que per cert va ser el primer a introduir aquí l’obra de Ferdinand Bruckner, recuperada més recentment per Les Antonietes— o el suïcidi del poeta Gabriel Ferrater als cinquanta anys.

A més, a la primera part del muntage es fa una mirada a l’obra del cineasta iranià Abbas Kiarostami i el seu film més reconegut, «El gust de les cireres» mentre els joves personatges del XXI —que representen l’evolució clònica dels estudiants de medicina de la Viena de Bruckner— van esquitxant les seves insastisfaccions i les seves denúncies tocats per les culpes que se’ls atribueixen només perquè són joves. Tot molt relacionat amb el moment actual.

Amb la por al futur, la por a no veure la sortida al final del túnel epidèmic, la por a no tenir feina, la por a no tenir casa, la por,en definitiva, a no tenir la vida que els havien promès… amb una única sortida: el suïcidi —la segona causa de mort en realitat entre els joves de 15 a 30 anys— que es compara amb un altre suïcidi fet a pessics: la malaltia del càsting davant la càmera i davant de jutges implacables que et miren per l’ull de l’objectiu o de la pantalleta digital.

El director Juan Carlos Martel Bayod, amb la dramaturga Ingrid Guardiola, fan sobre aquesta invisibilitat una introspecció no només generacional enfocada en una determinada edat dels joves —la dels vint als trenta anys— sinó també indirectament sobre el mateix àmbit en el qual es mouen: el teatre, el cinema, la interpretació. «La malaltia», doncs, té una segona lectura subtil que és la “fragilitat” del món del teatre que s’ha fet encara més fràgil amb el cop de maça rebut per l’epidèmia del coronavirus.

I tot plegat ho enregistra, com si fos un notari del temps, el personatge de la Desirée (interpretat per la polifacètica actriu i creadora Elena Martín) que es dedica a omplir càpsules de vídeo per deixar el testimoni de com és la joventut de la seva generació.

Així com «Sis personatges…» i «Càsting Giulietta» se centraven en una línia simple i neta que no s’abandonava durant tot el muntatge, a «La malaltia» hi ha diferents línies a seguir i no sempre unes lliguen amb les altres. Quan això passa, el paper de l’espectador ha de ser més actiu que mai i ha d’intentar lligar tots aquests fils sense que s’emboliqui i quedi atrapat en la teranyina. Una teranyina, això sí, que compta amb destacables mostres d’interpretació de la jove companyia que la trama els porta a fer salts entre en realisme més documental o gairebé de debat de taula rodona a les escenes carregades de romanticisme o d’existencialisme.

Això sense esmentar l’enorme contenidor vermell de port marítim instal·lat a l’escenari que és el refugi de Desirée on s’encapsula per fugir d’allò que la tortura interiorment i potser per no saber com respondre a un dels dilemes que guien tot el muntatge: ¿el mal de la joventut és que està destinada a aburgesar-se irremeiablement o a suïcidar-se? Mentre el dilema continua dempeus, sempre queda el consol de reflexionar-hi a l’ombra d’aquell crit de The Beatles amb «Don’t let me down», una de les peces que fan de banda sonora de «La malaltia» i que, mai més ben dit en els temps que corren, qui la canta els seus mals espanta. (…)