A la Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es presentava una doble funció dels músics i compositors Aurora Bauzà i Pere Jou. Pot sobtar, d’entrada, que en un espai dedicat a la crítica de dansa en parlem. Però precisament és d’això que tracta la seva nova producció: “I Am (T)here” o la ruptura dels esquemes. Expliquem primer que tots dos artistes acostumen a treballar amb companyies de dansa. Molt recentment amb Pere Faura, per exemple. Però sobretot amb Alessandro Sciarroni: un coreògraf italià ben conegut a la ciutat. Doncs bé: en aquesta peça exploren alguns dels universos que comparteixen: la idea de repetició, com a eina de fixació del moviment, a través de la in(corpo)ració, l’en(carn)ació en el subjecte que el protagonitza; com també la qüestió dels desplaçaments que produeix aquell gest dansat, quan es tracta d’un fet compartit en escena. I a la manera com es genera una altra cosa quan es barregen substàncies a priori insolubles, en aquesta proposta es plantegen què passa quan deixem de pensar (i veure) algú que balla, o algú que canta, per passar a pensar en un cos que fa les dues coses alhora i simultàniament.

El resultat és visualment fascinant: pel que representa de contacte innovador entre dues disciplines acostumades a donar-se de la mà (música i moviment) però sense conformar un únic ens. Testimoni: les contraccions del diafragma i costelles del ballarí-cantant, gràcies a l’astúcia d’emprar una samarreta blanca cenyida i quasi transparent que permet aquesta visió. També pel que demostra en l’àmbit de la mútua influència en aquell esforç: aire, control de la veu, amplitud i projecció que forçadament limiten la gestualitat i teatralitat des de la qual mou braços i cames. I per la ruptura conceptual que implica respecte a la tradició de la música clàssica, que entén el cos com a mer suport físic de la veu, per passar a un model des del qual es defensa el moviment en si mateix.

Crítica publicada a El Temps de les Arts