“La nit de la iguana” és un mirall de l’univers Tennessee Williams: fosc, angoixant, morbòs i, aquí, exòtic. I decadent, perquè decadent i paradisíac alhora, és l’hotel mexicà on es donen cita un seguit de personatges que, en la seva majoria, intenten escapar del seu passat. Com el reverend Shannon (impossible no oblidar.se de Richard Burton en la versió cinematogràfica de John Huston, encara que Joan Carreras està impecable), com la mestressa Nora Navas (i, si us plau, no la compareu amb Ava Gardner a la pel.lícula, cadascú té el seu segell propi) i també una esplèndida Màrcia Cisteró acompanyant els últims dies del seu avi poeta, un tal Lluís Soler.

NO oblidem la família alemanya que celebra l’ascens del nazisme, a qui Carlota Subiròs ha volgut donar major rellevància recordant els perills de l’actualitat. I també els mexicans, i la teenager, aquí en un paper menys rellevant que a la pel.lícula, on Sue Lyon (“Lolita”) hi deixava el seu segell.

I tots ells s’hi troben en aquest “hotel d’enrenous” o “hotel última aturada”. I passen coses. Moltes, potser massa coses per ser condensades en dues hores. L’obra, però agrada, si la consideres individualment, en situacions concretes, en històries concretes, en personatges concrets, però no tant en el seu conjunt. Per això, l’obra esdevé un quadre d’alta qualitat, amb pinzellades brillants però també d’altres irregulars. Això sí! Capítol apart el so i l’escenografia del gran Max Glaenzel, qui et transporta al paradís. En temps de pandèmia, veure un decorat així, tan tropical, fan pensar que si aquest any no poguéssim anar de vacances…segur, li demanarien a Glaenzel que ens portès, amb el seu art, allà on volguès.