El teatre pretén commoure l’espectador que ressegueix la trama en viu. Sovint, es parla que la peça fa diana quan el públic es veu al mirall identificant-se en un personatge que revela algun secret inconfessable. De vides turmentades i pecats que lliguen el speus de l’ànima dels personatges, Tennessee Williams n’és un referent. N’hem vist notables casos: La rosa tatuada, El zoo de vidre, La gata sobre la teulada de zinc calenta, One arm o Un tramvia anomenat desig. Per no parlar del Tennessee que va idear Albertí agafant prsonatges de les seves obres maleïdes. El repte de les direccions escèniques és, doncs, que els personatges topin amb la realitat actual, encara que estiguin ancorades en l’Amèrica dels barris miserables, de mitjans dels segle XX. El treball de Carlota Subirós i Feran Dordal, lamentablement ensenya una preciosa posta de sol, convertint el pati de butaques en la platja de postal però sense trencar la crosta de peça arqueològica i icònica (per la versió cinematogràfica) que la condemna a un cert tedi. Ara, aquesta postal fixa sí que aconsegueix estirar més ressorts que els del film però queden inconnexos. Passa com amb la producció: hi ha un excel·lent repartiment multidisciplinar que no explota tot el que podria aportar.

La dramatúrgia d’aquesta producció ha provat de destacar les subtrames qe el film havia obviat, tot i reduir el text un 33%, per imposicions de la Covid (no es poden fer entreactes). Potser aquesta tisorada ha fet que la família de pedants i orgullosos alemanys (celebrant les invasions nazis des d’un hotel en temporada baixa a Mèxic) i el moralisme del grup de Texas no acabin solidificant; s’escolen com onades intranscendents, només deixant un rastre de sal amarga per l’escena. En canvi, sí que creix i es fonamenta la relació entre el pastor alcohòlic (Joan Carreras) i la néta de poeta i aquarel·lista (Màrcia Cisteró) que dialoguen sobre la capacitat de superar els revessos de la vida. És normal la gelosia de Maxine (Nora Navas), la propietària del local, acabada d’enviudar i enamorada del pastor. En escena, acaba convertint-se en poc més que una comparsa més d’aquests relacions insatisfetes, sempre turmentades, que escriu Williams.

Lamentablement, la proposta queda lluny de la màgica intuïció per adaptar El quadern daurat (en què Nora Navas era una protagonista central brillant). Subirós ja va fer una Sala Gran amb La rosa tatuada, amb una proposta molt més simbòlica, però que tampoc aconseguia traspassar a l’espectador. Entre els actors de La nit de la iguana i el públic hi ha tot un oceà, que és el temps.