D’una frescor que desarma. Per moments, tenen el gust per la gamberrada convertida en virtuosisme escènic (com aquell Afasians de loscorderos.scp, Indomador i Chicken legz d’Animal religion o A vore de Sonia Gòmez). El seu món és el de marcar-se reptes, un punt absurds, a partir del que va emergint a escena: una tenda iglú, un pal desmanegat, unes pilotes de futbol desinflades, un contenidor… i, és clar, una Vespino.

Tenen una barreja constant de llenguatges, buscant sempre la comicitat i, sobretot, la complicitat amb el públic.Ara, tot i les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, no se n’estan pas de trencar la quarta paret. Es diverteixen actuant i dóna l sensació que, depenent de les reaccions dl públic,poden desbarrar en vàries direccions. evidentment, es manté un guió mínim però que sona contínuament improvisat (presenten el muntatge com si fos un working progress). I, de sobte, es marquen uns moviment precisos i preciosos amb els turmells lligats l’un amb l’altre. O ballant amb un cos que sembla que es pugui desmuntar com un moble d’Ikea. Amb una simple clau Allen. (Una barbaritat generacional com aquell Aneboda, de Joan Yago, de fet). L’univers cafre, de supervivència es concentra amb l’aparició del noi del Deliveroo. Les preguntes que formulen ab una divertida i insolent impudícia, ressonen com veritables trons a les oïdes dels espectadors. La precarietat laboral i social dels joves fa que, de moment, es parli de simple supervivència, sense massa reptes en un futur pròxim o llunyà. I la Vespino espatega com un reclam efectiu.

Marilia Samper amb Llàtzer Garcia van escriure fa una dècada Dos punkies i una Vespino (Premi al millor projecte d’escenificació de l’Institut del Teatre 2010). L’univers d’aquells dos desmanegats a la benzinera podria ser un fidel retrat de  Joel Martí i Pablo Molina. Fer verticals en l’estanteria de les gominoles; ballar la banda sonora de la botiga; conversar (barrejant català i castellà, espontàneament) amb els dependents i passa pel vàter, si l’estómac ho demana. Potser el problema d’aquesta peça és que tot, alfinal roda entorn l’espectacularitat de passar pel cable dalt d’una Vespino (que, de fet, té un to d’entrada clàssica) en una proposta de radical informalitat i amb les ganes de compartir aquella alegria adolescent d’haver superat un repte. Com qui celebra un salt mortal en una plaça dura en plan parkour.