Amb les peces de ‘L’Hèroe’ es podria muntar el típic serial vespertí d’època: un marc històric identificable, personatges arquetípics, drames familiars afectats i conflictes d’amor desfasats. Però l’esmunyedís Santiago Rusiñol amaga també en aquesta obra una crítica voraç al sistema i un doble fons d’ironia que la protegeix contra apropiacions i lectures simples. Estrenada el 1903, aquesta farsa que vira a tragèdia planteja un clar arravatament antibel·licista, una burla de l’patriotisme buit de l’Espanya decrepita que perd les últimes colònies a la fi de l’XIX. Però com passa a ‘L’auca de l’senyor Esteve’, els retrats de classe no són tan transparents com sembla. Ni tan sols aquest obrerisme que va fer lema de la frase final de l’obra – “els del telers són els hèroes!” – s’hi salva d’aparèixer retratat com mans i resignat (…)

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ