Si dura és la pandèmia, ja no parlem de les guerres, però era necessària la visió que de la guerra tenen les dones. Es diferent de la que parlen els llibres d’història, per què elles aporten uns sentiments, pors i amor que no surten enlloc. Partint del llibre que dona títol a l’obra, un jove periodista, el cada cop mes madur i sobri Guillem Balart (protagonista d'”Assedegats”), l’anterior muntatge de Broggi) entrevista a la mateixa Svetlana Aleksievitch, l’autora i premi Nobel de Literatura de fa cinc anys. Clara Segura, que es va transformat també en altres personatges, transmet l’altre tipus de guerra, la que elles van viure, amb uns colors, unes emocions i una llum diferent de la que viuen els homes, que parlen de fets més heroics. I tots dos, en un escenari per després d’una batalla visualitzen el paper de la dona a la guerra, la gran oblidada per què pràcticament ningú no en parla. Ni de la que va anar al front, ni de la que es va quedar enrere i portava una vida quotidiana mentre tot passava. L’espectador s’indignarà amb tots aquests testimonis de gent a qui ningú no va preguntar res, testimonis que apareixen en diverses pantalles implicant a l’espectador (interpretades entre altres per Màrcia Cisteró, Nora Navas o Mercè Pons). Una altre cámara mòbil segueix Svetlana i capta l’emoció, la intensitat i el plor que poques actrius com Clara Segura saben transmetre. En definitiva, parlem d’una obra gens melodramàtica però dura, encara que els temps que corren també ho son.