Benvinguda l’oportunitat que es brinda, de nou, al Condal, de recuperar el seu somni de teatre de musicals. David Selvas debuta en el programa familiar professional però ho fa molt ben acompanyat musicalment i al repartiment. L’espai escènic té molts jocs que serveixen per traslladar el públic al món oníric d’Oz. Genial, per exemple, és l’efecte de Dragon Khan per entrar a Ciutat Maragda. Els rep un soldat gelós i desconfiat fent guàrdia (Jordi Vidal) que recorda aquells beneits vigilants de la torre d’El Petit Dalí. La comicitat i l’estranyesa dels personatges que s’ha anat trobant després que un huracà la traslladés a aquest món desconegut i llunyà aporta una diversió afegida a la platea. L’espantaocells (Marc Pociello, de La tienda de los horrores) vol respectar la Natura; l’home llauna (Robert González, de la família dels Pirates d’El Maldà) discrepa que l’amor sigui només binari i heterosexual; el lleó sense coratge (Damaris Aragón) es treu les angúnies cantant una mena de hip hop. I cal celebrar les troballes de les Dorothy (que van intercal·lant-se el paper (Jana Galindo i Roser Dresaire) que entren al joc de fer de nenes preadolescents, de molt bon cor. Són les que empenyen l’obra, les que posen ordre a la comitiva insólita cap a Maragda.

No és pas la primera vegada que es fa una adaptació musical d’El màgic d’Oz, un espectacle que es prodiga en teatre amateur i que els de La Trepa del Jove Teatre Regina han pujat a escena reiteradament. No és pas tampoc el primer cop que en una adaptació d’un conte familiar s’intueixen nous perfils als personatges de clàssic (com quan Marta Buchaca va fer d’Alícia al país de les meravelles amb Viu el Teatre, al Romea; o Thomas Noone a Alice al SAT!). Ara, sí que és una opció per convertir aquest conte màgic en un espectacle de gran format per a un gran públic. La tirada de David Selvas i, sobretot, el repartiment amb una espectacular Elena Gadel (que també va fer diana en el debut d’El Petit príncep, que enguany es manté al Barts per setè Nadal seguit, i amb Manu Guix d’aviador!) que comparteix paper amb Mercè Martínez (T’estimo si he begut). Elles dues alternen fent de bruixa malvada (“no sóc dolenta; sóc complicada”). El Màgic d’Oz promet que tingui gira i i segones oportunitats de temporada a Barcelona. De fet, és un retorn al Condal als musicals en català de gran format (ara que Dagoll Dagom ha derivat a una íntima versió amb Maremar o a altres peces amb la música de pretext com T’estimo si he begut) i després dels mig fracassos a taquilla d’obres que tenien la qualitat per convèncer (Rent, Fun home).

Són innombrables els casos que el teatre familiar ha proposat espectacles d’aquesta intenció. La sort, el repte, el risc és voler-ho fer al Condal i amb un repartiment que li dóna popularitat. És, en definitiva, una nova oportunitat perquè molta gent que desconeix i menysté els espectacles familiars els coneguin i reconeguin els seus valors, riscos i mèrits. Més val tard que mai… felicitem la iniciativa!