Retornar a Mazùt es com tornar a remirar un àlbum de fotos de l’adolescència. Baró d’Evel ha decidit rescatar una obra que és pedra filosofal del que vindria després, l’embrió d’on va emergir amb una força incesant, com si fos la lava d’un volcà, un llenguatge i unes formes que els ajuden a situar-se en el mapa de l’art, dirigint-se cap a l’art, treballant per a l’art, vivint en l’art. La intuïció frueix i traça un camí i ells, animals confiats en rescatar la bellesa fràgil, s’hi encaminen sincers, sense guardar-se res a la faixa.

En la proposta que es pot veure (i viure!) al Lliure de Gràcia aquests dies topa la memòria amb la vista: L’art es efímer i la memòria, capriciosa. Per això, quasi 10 anys després de l’estrena, la peça recobra nous significats. És un fet determinant que no actuïn Blai i Camille. Aquesta transmissió, podríem dir que beneficia la peça, perquè la desenganxa dels prejudicis del 2012. Julien Cassier, Marlène Rostaing i el gos Patchouka ressegueixen les traces marcades però ens deslliura de la trajectòria dels dos creadors. Quan es va presentar Mazùt, Blai era el fill artista de’n Tortell Poltrona, que ja havia ensenyat el seu solo incipient Ï, i que ara feia una passa més cap a un art total. De Camille, encara, ho havíem de saber tot (a Ï hi intervenia des de fora l’escena). Ara, l’obra queda molt més compensada. I ensenya, en brut, en cru, en verd, elements carismàtics de Baró d’Evel. Com, sobretot, el joc amb la veu de l’actriu. I la creació d’uns personatges blancs que busquen, que sobreviuen, que s’interroguen, que es reconcilien amb sí mateixos. I que es deixen endur per la intuïció i pels raigs de pintura que tenyeixen el quadre final. En aquesta recerca, hi concideix aquests dies el Red del Teatre Akadèmia, per cert.

Costa enquadrar-la dins d’una peça de circ tot i que es desenvolupin exercicis d’acrobàcies de parella. Tampoc s’encerta en parlar de dansa, tot i l’evident treball coreogràfic. No és un teatre de trama, però sí de personatges i de situació. És una pintura feta i destruïda, aparentment, a l’instant. L’aparició fantasmagòrica del gos mostra la voluntat en l’aleatorietat: que tot pugui passar. Caminar per un camí inestable, com les primeres passes del cavall, o la incapacitat d’ordenar l’escriptori. Mentre, fora, plou i complica la feina per una orquestra de goteres dins de l’estudi que cal anar tapant amb cubells i gots. Ressonen com una peça minimalista musical en un ballet divertidament vulnerable. Aquest treball que fixa reflexions de la sala d’assaig sobre la pròpia peça, destil·larà, anys més tard retalls com Le sort du dedans, Bèsties, Là (un altre cop el duet despullat, ara, amb un corb) i, finalment, Falaise. El clown inquietant dels Baró d’Evel coincideix amb les textures que també treballa el verticalista Quim Giron a Animal religion, tot i que ell, ha anat decantant-se cap a una essencialitat del gest (Fang, I les idees volen, Fenomen) i s’ha atrevit amb projectar un discurs (Ahir).

Quan algú s’atreveix a transmetre una obra demostra que és generós compartint les seves joies. I que ja té una trajectòria prou fructífera per convidar el públic a conèixer allò abans que els hi arribés una popularitat que els aclama. El treball de Mazùt té arestes (no vol ser rodó ni impol·lut), creix en les transicions constants i manté l’ai al cor, no pas per les dificultats circenses, si no per la sensibilitat que amara el full a l’escena, aquell mapa vital que anys més tard, pren forma d’àlbum de fotos de l’adolescència.