Un miracle. Això és el que va passar aquest cap de setmana a Terrassa. Un miracle perquè es va poder celebrar la Gala de Ballarins Catalans al Món malgrat les restriccions ocasionades per la pandèmia de Covid-19. Tot i que el Centre Cultural Terrassa estava al 50% per motius de seguretat, es va crear un clima de celebració que va tenir com a banda sonora els generosos aplaudiments i els «bravos» sufocats per les mascaretes d’un públic totalment entregat. I és que per als amants de la dansa, aquesta cita anual dirigida per Marisa Yudes, que permet descobrir i disfrutar de ballarins catalans que treballen per tot el món –des de Portugal fins al Japó–, és tot un regal.

Les sis parelles d’aquest any –liderades per María José Espinoza, Yago Catalinas, Julia Roca, Mariona Orpella, Salvador Martínez i Clara Pla– van oferir un espectacle de nivell i varietat estilística, d’acord amb les diferents trajectòries i experiències. Va brillar amb emoció Mariona Orpella, que va deixar al públic hipnotitzat ja en la seva primera aparició, amb una peça contemporània creada per Kirill Radev, al costat Darío Sanz, tots dos de la companyia Korpo Dance Project, amb seu a l’Escola de Dansa Marisa Yudes.

En la segona part, Orpella va encarnar la perillosa odalisca de Scheherazade amb unes ondulacions musculoses que semblaven mobilitzar fins i tot els seus llavis. Els braços, gairebé hiperestesos, tenien vida pròpia i va eclipsar el seu partenaire prostrat als peus.

També va destacar Salvador Martínez Masat, de la companyia Poznan Ballet Opera House. Malgrat una primera peça edulcorada –El petó, de Juan Polo Cobos–, Martínez va mostrar tota la seva empenta en la moderna Take me with you, de Robert Bondara, amb música de Radiohead, al costat de la somrient i delicada Saeka Shirai. Lluint un cambré de vertigen, el jove va insuflar vida a aquesta peça explosiva que va ser de les més aplaudides en la funció de dissabte. També hi va haver espai per al repertori i va destacar la parella de la State Opera Stara Zagora: Clara Pla, de bonics equilibris i girs, i Ishigo Tomoki, que semblava llançar espurnes de l’energia vessada pels seus grans salts.

En aquesta tercera edició de la gala es va renovar la satisfacció al constatar la qualitat de les noves generacions de ballarins, i alhora de tristesa perquè tots han hagut d’exiliar-se per poder viure del seu art. Es parla de la fuga de cervells, però ¿què hi ha de la fuga de ballarins?

L’alegria per la qualitat de les noves generacions va quedar una mica enfosquida pel seu `exili’ artístic