No han pogut fer-ho amb el format itinerant, amb el contacte mínim que ajudés a convertir-se en una mena de cèl·lula multiorgànica, a conseqüència de la Covid. Tot i així, s’ha deixat sentir la proposta (per a 25 persones i 25 arbres) a la llera del Cardener. En la foscúria, pels camins gens transitats i el punt imprescindible de fred i de vulnerabilitat, el viatge oníric engega (terrible contradicció) amb uns telèfons mòbils que permet comunicar-se individualment amb tota la gent del grup (els espectadors) i de transmetre’ls-hi que hi ha un altre xarxa ancestral al de les xarxes socials actuals: la que practiquen els arbres dins dels boscos. Entendre que la Natura també té hàckers (paràsits) però, per sobre de tot, que sap regenerar-se compartint l’energia dels minerals de l’entorn i del sol és només el principi d’un viatge per on passegen minairons i, sobretot dones d’aigua. La capacitat a creure i a somniar no té aturador, ni es regeix sempre per la ciència de les comprovacions empíriques.

La necessitat de comunicar-se, de compartir, de viure amb intensitat, fa la resta. L’estació màgica final que simbolitza les connexions de la Natura però també entre les persones és reconfortant. Sobretot, en temps de Covid i de distancia. Tot i que tota l’experiència s’hagi fet assegut en una cadira i, això sí, sentint les respostes al qüestionari personal que els aparells fan a cada espectador. En la foscor i sentint la humitat de riu als ossos es percep que el whattasapp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i oblidar-la sovint) amb la Natura acaba resultant màgica, redemptora. I sentir-ho de la propia pell fa sentir-se un petit privilegiat i un nou compromès a la causa de la protecció de la Natura, de cada arbre, de cada riu i torrentera, de cada branca seca caiguda, que serà energia per a altres vides del bosc. Escoltar, en la foscor i el silenci perceptible de l’arbreda, traspassa. Com si fos una ària lírica il·luminada per una fràgil cuca de llum. Preciós viatge commovedor fins i tot amb l’ús de la tecnologia més anacrònica als temps de llegendes…