Núria Guiu va deixar tothom sorpresos en la seva peça de debut en què aconseguia unir les seves aficions (el ioga) amb els seus estudis (Grau d’Antropologia i Evolució Humana). Si a Likes va atrevir-se a fer un perillós i divertit link entre dues modes que van guanyant terreny a les xarxes socials (el ioga a distància i les coreografies de dansa cover), ara trasllada el món del ioga i de la relació a la intimitat. De voler caçar likes a les xarxes per una coreo que, si pot ser, superi l’original del grup famós de referència, ara busca en les posicions ioguis una extensió sexual, amb xicots atrapats pel Tinder.

Hi ha, novament, dos móns aparentment confrontats com poden ser el de la contemplació i d’accedir a graus de satisfacció personal a partir de la concentració i d’un exercici tàntric i el de la relació més consumista, de sexe ràpid, que es busca sovint en aquella aplicació de recerca de parella.

Guiu manté una dansa àgil i elàstica que alterna amb molt menys text que en la seva peça de debut. Hi ha una mirada subtil, entre seriosa i irònica sobre el seu propi discurs. Com si ella mateixa jugués no creure-se’l. També segueix amb el seu gust per la fluorescència (no sembla uns colors que ajudin a la contemplació i a la pau interior,precisament; són notòriament estridents) i per una escena que, tot i estar aparentment, buida, permet canvis de guió (com ara, posar separades les estoreta de gimnàs per a prevenció de contagis de la Covid). Potser el gir final (que no volem desvetllar), que dóna un toc de final efectiu no queda prou ben justificat dramatúrgicament. Tot queda arrasat però no se sap com a consecució de què. No sembla que Núria guiu pretengui respondre cap pregunta, ni tant sols que formuli els seus dubtes. Més aviat., és un altre capítol d’enllaçar dos mons aparentment irreconciliables com pot ser les cites a cegues (desconeixement absolut de l’altre) i el ioga (voluntat de conìxr l’interior d’un mateix fins a l’absolut).