Quim Bigas va debutar amb una performance en la que tothom acabava ballant i sumant-se a la festa amb Molar. Ara, ha fet aquest procés amb un grup de joves del col·lectiu LGBTQI+ de Terrassa. Els ha donat les pautes perquè deixin respirar la seva ànima, sense angúnia. I ells han agafat el relleu i s’han deixat anar. Com qui ball despreocupadament davant dels avis en un casament. La sensació de festa arriba quan la música sona dels altaveus del cotxe. Fins llavors, hauran construït una escultura fràgil, d’equilibris impossibles amb elements anàrquics, com trets d’un contenidor d’escombraries (sense pretendre emular a les construccions magnètiques de Jordi Galí, com la d’Abscisse, però en la que s’hi troben paral·lelismes pel silenci i la concentració en el procés de muntatge).

L’espectacle és la demostració de l’èxit del procés. Veure’ls ballar despreocupadament, provant de trencar l dansa coreografiada en rotllana (que tant li empipa a Pere Faura) és el resultat del treball, el seu premi, veient com el celebren. El TNT aspira a promoure accions en què es vinculi veïnat de la ciutat perquè s’endinsi en les arts escèniques en general, i amb el festival en particular. Probablement, no és necessari parlar de quin col·lectiu concret es tracti, per bé que hi ha experiències escèniques que seran molt més enriquidores per a grups més tancats que per a altres. L’inici del muntatge (m’expliquen, confesso que vaig fer tard) es produeix un breu explicació per grups sobre aspectes diferents. Com ara, el tractament tendenciós de Disney amb els personatges malvats (que es representaven amb una certa ambigüitat sexual). Efectivament, ja ho deia Bàrbara Mestanza a Pocahontas, la multinacional dels dibuixos animats ha estat molt cruel amb la diferència.