Sol Picó s’ha atrevit a jugar amb la dansa pel públic familiar. La ballarina i coreògrafa és molt amiga d’introduir text (en off, sovint) per donar contrast als seus moviments, molt amplis: de puntes al terra i amb gran dosi d’energia i elasticitat (One-hit wonder). La seva dansa vol expressar unes relacions concretes: sigui amb el món de la revista (Malditas plumas), sigui amb la pintura romànica al MNAC o interessant-se per la situació de les dones durant el franquisme (Només són dones) o en camps de refugiats (We women). Ara, s’ha deixat vèncer per una situació còmica de text, gens creïble (però això no preocupa pas), d’una adolescent que guanya un premi per assistir a un megaconcert i que, de sorpresa, li ofereixen una possibilitat irrepetible.

Aquest motiu permet desplegar un seguit d’escenes amb diferents tipus de dansa: des dels més moderns fins als més populars i clàssics. Del Parkour a la clàssica. Tots els membres de la família volen acompanyar-la per raons ben diverses i practiquen (en solitari o en parella) les seves coreografies. La peça aprofita, de fet, aquest recurs, per incidir en la relació entre la mare i la filla (que s’anirà enfortint) mentre que la vessant masculina aprofondeix en la vessant còmica i (aparentment) patètica (i alhora virtuosa) del ball. La sensació final de l’espectador són les ganes de passar-s’ho bé ballant, més que el d’haver assistit a una classe pràctica de ballet. I està molt bé que la dansa no sigui l’objecte, si no una eina més.

El director Edu Pericas ha obert una carpeta més a la seva dèria d’apropar a la canalla gèneres que en són distants. Ho va fer amb l’òpera (Opera for kids) i, ara, ho prova amb la dansa. Certament, el plantejament és molt més fresc i desinhibit que la proposta de Roser Muñoz i Joan Boix Quadres d’una exposició. Qui més ha incidit en la dansa en família és Roseland musical (Geometria), tot i que també han fet àmplies provatures Roberto G Alonso (Almazuela, Marúnica, Simplicissimus) i Thomas Noone (Balbir, el meu avi), entre molts d’altres.