Baró d’Evel practica un circ de poca altura acrobàtica, però d’alta densitat poètica. Camille Decourtye i, sobretot, Blai Mateu, presenten uns personatges desorientats, amb ganes de ser positius, i entusiastes, però amb una inseguretat que els aclapara. L’espectacle demostra la sensibilitat per afinar cada intervenció (preciosa la coreografia de María Muñoz projectant unes ombres a la pedrera; electritzants els fados de Lina, amb l’acompanyament de Refree) amb un treball constant de Frederic Amat als pinzells. Tocant la pedrera amb els ulls, convertint en un traç intuïtiu, de corbes sinuoses la tonada de Lina. La parella Camille/Blai es presenten en diferents passatges recuperats de Là i en el recurs màgic del vestit de guix negre (per descobrir el vestit blanc de sota), que també apareixia a Falaise. Altra vegada es mouen entre l’absurd inquietant de Beckett i el despropòsit més excèntric d’un august. L’espectacle transita àgilment alternant la paraula (poca i precisa) amb les imatges. I en això la il·luminació de cube.bz desplega tot un ventall de matisos, tot i que aparentment, el dispositiu sigui molt visible i rudimentari. El so de Roc Mateu embolcalla per moments i enganya entremaliat, en altres instants.

Imma Colomer és l’aplom: “La vida és tremolor”. El text de Marina Garcés té la valentia i la reflexió que esperona a què la societat sigui conseqüent amb el futur de la humanitat. A no voler-se amagar-se davant l’amenaça i viure amb la inseguretat i la incertesa que combina molt bé amb les reflexions en veu alta del personatge de’n Blai. S’expressen diferent però canten una mateixa tonada.

El director del Grec Cesc Casadesús apel·lava a la poesia per inaugurar aquest Grec, tan vulnerable. A tocar! s’adequa perfectament a aquesta tessitura, tot eixamplant llenguatges artístics i també pulsions generacionals. És un molt digne espectacle d’inauguració (sobretot, tenint en compte les dificultats de producció), tot i que no excel·leix com els altres treballs de Baró d’Evel (que ja va entusiasmar des de Le sort du dedans). En aquesta peça, els Baró d’Evel tornen a conjurar la bellesa en l’estranyesa. (El virus de la Covid-19 és un cun cap regat de flors, preciós i assassí, alhora. Sintonitzen amb aquell text de Pirandello de L’home de la for als llavis.

Camille ha trobat en la veu una angoixa afí a la incertesa de Blai. Com ja van fer a Bèsties (en què va debutar la seva filla Taïs) i ara han repescat aquella coreografia comuna de Lali Ayguadé, ara donen l’alternativa a Rita, de només sis anys. La nena és un vendaval fresc, despreocupat, com el passeig lliure del cavall i els corbs d’altres peces. Rita fa parella sovint amb el seu avi, Tortell Poltrona. Un privilegi de circ familiar tot i que Baró d’Evel disti molt de les entrades del Circ Cric. Si les dissertacions amargues i cíniques del clown fan petits esgarips a la composició rodona i alhora imperfecta del conjunt sí que domina el bis amb el seu infal·lible No somos nada. Reggae que avalua el pes d’un humà davant la immensitat de l’univers.