Carlota Subirós supera la reivindicació (molt oportuna) de la reivindicació de la igualtat de les dones davant dels homes. Manté el quadre als anys 60, però bona part de les actituds es poden veure (i cal precupa-0’hi d’haver avançat tant poc) en l’actualitat. Lessing va reescriure’s a partir d’aquesta novela dividida en quatre grans fonts, distribuïdes en els quatre quaderns: el negre (sobre la impùnutat blanca durant el colonialisme africà); el quadern groc (en el que prova d’estructurar la següent novel·la);el blau (reflexions en què es psicoanalitza els pensaments i les seves accions); i finalment, el quadern vermell (en què analitza el fracàs del moviment comunista i la reacció maccarthista americana). Lessing no en va tenir prou en ajuntar els colors primaris blau i vermell (que es converteix en el color lila). Per això va pujar l’aposta fins al color daurat, una mena d’exaltació de la humanitat, més enllà de gèneres i de jerarquies (també parla del colonialisme, de la depressió del fill de la Molly o de l’ambició de Richard, per exemple). Carlota Subirós ha sabut llegir bé aquesta mirada i ha bastit una xarxa obsessiva però entenedora dels personatges que es van creant d’una llibreta a una altra.

Un gran marc daurat empresona l’acció. L’espai, amb una simple i eficaç frontissa dona (o treu) aire, llibertat, poder, segons el cas i els protagonistes. Els telèfons ressonen apagats. I la finestra enigmàtica, mai no deixa entreveure res. Un finestral amb l’auricular al costat que recorda a La voix humaine, també de clam fosc i desesperat. La llum és tènue, com si les diverses trames d’El quadern daurat fossin vidres d’un calidoscopi que rodolen entre els miralls en un ambient lúgubre. La claustrofòbia ofega els personatges dels diversos quaderns de Doris Lessing. Amb molta intel·ligència, els personatges d’una llibreta es transfiguren en altres trames. En el fons, totes les reflexions i la narrativa escrita (en la peça, respira molt el to literari) conflueixen en la vida mateixa. Lessing reivindicava la seva llibertat de dona, per reflexionar sobre el que li preocupava. Com Subirós (Grrrls!!!, Una lluita constant), i tot l’equip, va molt més enllà del marc i el traspassa. La claustrofòbia en aquest immens cub canviant aclapara i commou el públic. La llum és interna. L’obra, vista en l’assaig general, llueix per una escenografia conceptual pe`ro encara necessita donar major més intensitats a determinats moments que haurien de ser còsmics (com el ball de Nora Navas) que, molt probablement aniran guanyant en força a mesura que vagi sumant-se les escenes. En la contenció, una fredor psicològica, que pot recordar a adaptacions de Subirós de clàssics com Sol solet (en contrast amb Maria Rosa) hi ha un excel·lent treball actoral interpretat per Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Marta Ossó, Fèlix Pons, Vanessa Segura (a més de Navas, com a magnètica protagonista).

L’obra adapta una novel·la de prop de 1000 pàgines. Gràcies a la trama, entre psicològica i cronològica, manté la tensió dels espectadors les prop de tres hores de muntatge. Un treball excel·lent a partir d’una novel·la exigent amb el lector i, ara, amb l’espectador. Però que es disfruta gràcies a la condensació de la trama i de les interpretacions.