(…)

Això és un espai en blanc, una pausa, un instant de reflexió. Ara les lletres s’amunteguen perquè hi ha qui repica el teclat. I elabora una tesi sobre el que recorda d’It don’t worry me. Hi podria haver algú al darrere traduint amb una altra llengua o retransmetent-ho com un partit de futbol, com una traducció simultània sense accentuació, plana, de conferenciant del Caixafòrum, però deixant colar opinions en la primera persona que es performers/(narradors en tercera persona de les seves pròpies accions desplegades a l’escenari). L’obra, que tanca el cicle de la Ruta 40 al Teatre Lliure, és una estrena d’Atresbandes amb dos còmplices dels Fringe d’Edimburg (Bertrand Lesca & Nasi Voutsas). La proposta planteja ser políticament correcte, forçar el dret d’ofendre a l’audiència. La veritat és que, si té sarcasme aquesta no acció retransmesa en directe (i doblada, si se seguia amb auriculars), queda tova l’aparentment voluntat de ser políticament incorrecte. La credibilitat que Voutsas pugui tenir sobre la independència catalana és molt relativa, i sona és paròdica la denúncia als Black face (que el Baltasar l’interpretin persones blanques que es pinten la cara amb carbó) de les Cavalcades de Reis. Les veritables contradiccions, les que fereixen l’espectador són les pròpies, les que l’identifiquen amb una acció que, en realutat, ha estat cruel i cínica. Veure com els altres es posicionen (coincidint amb la ideologia pròpia,ono) és com mira una tempesta a l’horitzó. Per molts llamps i insults que projectin, son innocus al pensament bonista de l’audiència.

Lesca i Voutsas van sorprendre al Grec amb dues propostes que provaven d’enfrontar les diferències dels països de la Unió Europea i d’Orient i Occident (Eurohouse/ Palmyra). Per la seva banda, els Atresbandes busquen sempre noves formes més enllà del teatre postdramàtic. Trenquen la lògica aristotèlica (plantejament, nus, desenllaç) i creació de personatges. En realitat,són performers que trenquen convencions, com es pot pensar de Solfatara, Locus Amoenus o Coda. La voluntat (i ho aconsegueixen en la majoria dels casos) és deixar desarmat a l’espectador, trencar-li els codis per trobar una connexió verge entre l’artista i l’espectador. Hi ha la frescor de la inconsciència però, al darrere, també dispositius que ajudin a construir un discurs coherent amb aquest trencament.

La coreografia final, amb música del film Nashville, que dóna títol al muntatge defineix prou bé (i divertidament de forma escatològica) com hi ha qui aposta per marcar els punts culminants, i qui es desviu per donar matís a cada compàs amb un exercici de virtuosisme muscular.

(…)

Torna la pausa, la reflexió. Sembla que l’article (com l’espectacle) anuncia el seu final, ara amb un punt conclusiu.