Christiane Jatahy s’exposa més que mai. Perquè ella mateix explica les raons del viatge d’aquest Ulisses i perquè en aquesta recerca d’un lloc i un temps ambigu (el cinema és passat i el teatre, present; el cinema permet tenir imatges d’arreu; el teatre és presencial) es desdobla L’Odissea d’Ulisses, que ho es també de Penèlope (la dona que espera durant molts anys) i Telèmac (el fill que no coneix el pare fins ben entrada la maduresa).

Jatahy, a cavall del cine i el teatre, sempre ha fet adaptacions que actualitza el drama. Ho va fer amb Júlia, d’Strindberg, el 2013; amb Les tres germanes de Txèkhov (I si elles marxessin a Moscou, T Alta 2014), i amb Macbeth (A floresta que anda, T Alta 2017). Segurament, aquest cop rebla el clau perquè hi ha un dispositiu que implica que l’acció puji a les grades dels espectadors. Els Ulisses, avui, són tots els refugiats que han fugit dels seus països, per raons de guerra o de devastació política, econòmica o ecològica. Aquesta lectura és rodona, complexa, amb un format que desarma atrapa l’espectador. Un veritable bombó que alterna la dolçor de la forma fresca amb l’amargor del licor que amaga dins.

Ulisses és maleït pels déus i es troba la seva estimada Itaca devastada. Ara, Jatahy (com una Ulisses més) ha volgut buscar els seus ancestres (el seu pare va desaparèixer durant la dictadura del Brasil i el seu avi també va ser lúnic cos que no es va localitzar en un accident d’avió a l’Amazònia). Jatahy i tots els seus col·laboradors, capaços d’escoltar i de compartir els seus petits secrets (sortint sovint en la pantalla que entrevistava els diferents testimonis del Líban, Grècia, Sudàfrica o Brasil). La festa d’aquests Ulisses és compartida. Com insinuaven els Sr Serrano a Birdie, l’emigració és de l’espècie humana durant tota l’evolució, no de ciutadans de països concrets. Entendre-ho i compartir-ho refresca més que una fina pluja esquitxant un riu verge de l’Amasones.