CaboSanRoque torna a construir una instal·lació sonora que desarma l’espectador sense deixar-lo orfe d’un relat. Si fa uns anys van reivindicar el Brossa prosista, (No em va fer Joan Brossa) ara busquen les contradiccions d’un aclamat poeta, Jacint Verdaguer, com a relator dels exorcismes que es feien en un local de Barcelona. La llibreta, transcrita amb molta paciència per Enric Cassasses (provant de repescar el que els censiors han anat ratllant durant dècades) no aclareix qui diu la rèplica apuntada: si la persona que rep el tractament si l’sperit que la posseia o bé el relator. O ssi eren pensaments del propi Verdaguer. Un garbuix que CaboSanRoque serveixen amb una instal·lació que dispara dispositius amb una gran diversitat instal·lativa i sempre disparant instruments que percuten, paraules que reboten i que el Niño de elche o Rocío Molina (ella ja va compartir un Impulso de recerca amb Cabo San Roque) traslladen al cante i al baile, com extasiats de poètica i de força diabòlica.

El resultat no pot ser altre que voler saber més. Perquè els 40 minuts en què dura l’accio deixa molts camins per recorrer. Potser revisar el llibre de erdaguer de Cassases. O entendre la crisi espiritual d’un mossèn que tenia una posició social i pública envejable i que ho va perdre tot per no abandonar en aquesta recerca obsessiva d’unes veus que s’explicaven sense sentit aparent. El duet ha desenvolut, vnovament, un dispositiu, aparentment net i directe però fet amb múltiples capes tant tècniques com dramatúrgiques. Inabastable.

Verdaguer va viure uns anys de convulsíó social. Com els d’ara, diuen els de CaboSanRoque i per això els sembla ben oportú transmetre les sessions d’espiritsme extrem (avui els exorcismes continuen actius, tot i que silenciats al màxiim per part dels Bisbats). La incertesa, la desorientació clama a crits algú que ajudi a entendre l’univers, que doni una resisa consoladora al dolor de la mort o que ajudi a reprimir a partir de la por i l’amenaça des de la religió o la ciència. Inquietant.