Aquest és el repte. Fer del silenci, so. De l’ombra, llum. De l’oblit, futur, memòria sensible. De l’apuntador que xiuxiueja, a la paraula projectada hàbilment pels intèrprets.

Tiago Rodrigues sap trobar veu poètica en els passatges més rutinaris. I, intel·ligent, teixeix diferents formes per sentir la veu, la vida de l’apuntadora Isabel Abreu a dalt de l’escena. Els apuntadors existeixen a partir de la veu dels intèrprets. I ells són una baula imprescindible per entendre la història cultural i la manera de fer d’un teatre. Rodrigues aspira a reconèixer el valor d’un apuntador quan ja tothom considera que són sobrers. Quan s’acaba la funció, tothom es formula la pregunta sobre si encara hi ha apuntadors a Catalunya? Sobre la necessitat d’escoltar-li la seva mirada. Doncs axiò fa evident l’èxit del seu repte.

Sempre amatents, silents, disponibles puntuals respirant al ritme dels actors i donant-los peu quan el vers balla o procurant-ho fer si l’actor trepitja tant la rèplica que ja no se sap per on vol continuar. Els actors juguen al codi. Van convertint-se, ara en els mateixos apuntadors apuntats o bé en els personatges que dialoguen o repeteixen el so. Sempre al final es pronuncia la paraula i es pot anar desgranant des de la gènesi de l’espectacle (en una cafeteria a tocar de la porta dels artistes) fins a diverses anècdotes que s’han produït en la intimitat de la sala d’assaig, dels camerinos i la seva chaise longue (què explicaria si el moble pogués exposar els eu testimoni?) i de l’entrecaixes o del coverol.

Aquesta apuntadora (seria injust globalitzar la seva opinió com si tots els del seu ofici pensessin el mateix) rebutja, d’entrada, sortir a escena però també les històries en què anuncien un teatre mort, en runes. Que hi hagi una mena d’esperits que els invoquen els intèrprets. No li val la imatge dels personatges (Sis personatges en busca d’autor) ni tampoc la memòria dels actors que ja no hi són i que han deixat un espai en aquest aire constant que deambula pels teatres. Com si fos l’esperit de la Xirgu, del Romea, posem per cas. L’apuntadora es rebel·la. Prefereix parlar de la vida, tot i saber que la mort hi és a la cantonada. La vital i la de la professió. Rodrigues, tant vitalista com agnòstc, convida a aferrar-se a la vida, a fer-li justícia, sense sentimentalisme: En cap moment reivindica la necessitat d’aquest càrrec, però sí que li dona un cos específic a través de l’obra de teatre. Queda la transmissió de la memoria a partir d’un fet, que s’extingeix a mesura que avança, però que deixa rastre en la memòria dels espectadors.

El joc és constant. Però, més enllà del dispositiu escènic sovint amb llums de sala ben blanca i sempre amb llum càlida per sota de l’escenari (per aclarir que, sota de les fustes que el públic venera, hi ha unes professions anònimes que les sustenten), hi ha també el dramatisme. La tragèdia dels personajes es barreja amb el drama dels intèrprets. Amb la peripècia de l’oblit, del blanc, de l’oblit en haver d’ajudar-los. Sovint, hi ha més drama en la vida de l’actriu que interpreta Ismene la germana d’Antígona perquè l’únic dia que l’actriu no plora és quan acaben de dir-li que ha mort el seu germà. Detalls precisos, apuntats metòdicament. Amb pragmatisme. Amb un gust més aviat bonista que acaba tenyint la voluntat del propi dramaturg i director del (“meu”) teatre. I sí, el blanc del propi apuntador (Apunto Shakespeare dels Amics de les Arts seria un divertit contrapunt a la perpècia de l’escena).