Imaginem-nos que molt abans de començar a escriure aquesta crítica, ja sabés quin títol li posaria, què en diria, on la publicaria i també quants visitants de la revista la llegirien. Si a algú li passa això o alguna cosa similar és que ha fet un «#Lifespoiler» com els personatges del muntatge de Marc Angelet i Alejo Levis, que, gràcies a un mecanisme futurista a través del servidor Facebook, ja saben què és el que els tocarà viure en els pròxims anys. 

Els entesos ho qualifiquen amb el nom de física quàntica. Per als espectadors de carrer, diguem-ne només ciència-ficció. I un advertiment d’entrada: qui no s’entengui amb les claus del gènere, que no pretengui treure’n l’aigua clara. «#Lifespoiler» exigeix no només que els espectadors estiguin alerta a la successió de canvis de direcció i la repetició de situacions amb desenllaços diversos sinó que es disposi a tenir fe en les regles i coordenades del gènere. 

Al marge d’això, «#Lifeespoiler» ja va causar un cert impacte —amb premi posterior a l’espectacle inclòs del BBVA— quan es va estrenar el 2017 a la sala que n’és productora, la Flyhard, aleshores amb el mateix actor que ara, Sergi Matamala, però amb les actrius Vicky Luengo i Bruna Cusí. A les dues les han substituït ara les actrius Alba Ribas i Cintia Ballbé i perquè en quedi constància de les pioneres de l’obra, en un moment donat, una de les dues deixa anar que es diu «Sara Luengo». 

  El muntatge és trepidant, breu i tot (uns setanta minuts), a vegades una mica repetitiu, sempre intens, i manté l’impacte que aconsegueix un text no-text, una escenografia cinematogràfica (Laura Closca també aquests dies present al TNC amb «La Rambla de les Floristes») amb mitja carrosseria d’un vell utilitari estavellada en un habitatge en construcció d’una urbanització abandonada i una il·luminació tenebrosa i freda, tan tenebrosa i tan freda que amb prou feines es distingeixen els rostres dels protagonistes, amb alguna escena d’autèntica psicosi quan les dues noies estan dins l’automòbil com si estiguessin en un frigorífic congelat. 

També els espectadors sentiran aquesta sensació des del moment que entren a la sala perquè l’ambient de boira envaeix el vestíbul, l’escenari i les grades. A partir d’aquí, el rerefons de «#Lifespoiler» és una història d’amor relatada a l’inrevés, amb les dues noies protagonistes, el nòvio d’una d’elles absent (gràcies al mòbil) i un personatge enigmàtic darrere un tul de plàstic en ombra que apareix després de la presumpta topada amb l’automòbil i que es mou entre la realitat, la ficció, la màgia i la quàntica, amb joc de cartes i de mans inclòs. 

Crec que «#Lifespoiler» contacta sobretot amb la franja jove d’entre els vint i trenta anys —el dia de la meva funció era majoritari— que té com a referents generacionals el cinema i la literatura que han fet del gènere un company de viatge per superar frustracions quotidianes del segle XXI i per servir-los també de miratge fantàstic, com un beuratge contra la crueltat del món real. (…)