La proposta de l’Escola Líquid Dansa va de més a menys, lamentablement. Amb una desinhibició alliberadora i una connexió directa amb els més menuts juguen a pensar elements per pintar-los. Fins que es planteja el dubte de quin color és un petó. Alternen, sense necessitat de justificar res, els instants intermitents narratius (bona imatge aquesta de poder deixar una aventura encallada captivada pel vol d’una marieta) amb la dansa.

Pel que fa a la presentació dels personatges (Minimoni i els seus companys) és desconcertant. En certa mesura, va bé perquè trenca amb els codis de gènere, en quant a protagonisme, tipus de joc i presècia en l’espai. I són divertidament irreverents quan decideixen no pintar en verd perquè no els agraden les verdures (“només una mica les carxofes, però en menjo”, diu Minimoni, despreocupada).

La música també és lúdica, sense massa pretensió. Podria fins i tot tenir algun sentit si es convoqués a la canalla a ballar-ho (si estigués al voltant de l’escena, per exemple). Amb el format a la italiana la peça sona massa fàcil, senzilla i que (tot i el bon rotllo dels intérprets i les seves ganes de joc) cau plana. Ni tant sols es preocupen de trobar un final coherent. Una llàstima. Una mirada externa i un dramaturg podria fer-hi uns bons pedaços per tensar l’obra i mantenir-la fresca i amb més capes de lectura