La llegenda catalana dels duros a quatre pessetes no és res comparada amb l’ensarronada que l’exventríloc i ara empresari nord-americà Dennis Hope ha aconseguit col·locar entre gent adinerada de tota mena que li compra parcel·les de la Lluna, de la qual ell se’n va fer propietari l’any 1980, en una nit camí de la seva decadència artística, afegida al seu procés de divorci. 

  Dennis Hope, aprofitant-se d’un presumpte buit legal internacional sobre la propietat de l’espai, ha venut fins ara uns 2,5 milions de parcel·les llunàtiques a compradors de tot el món. Es calcula que ha fet una fortuna des d’aleshores, potser més de 50 milions de dòlars. Per als interessats a comprar-ne un tros, diguem que la Lluna es venia fa poc a uns 37 dòlars per cada porció de 0,4 d’hectàrea. El negoci va tan bé que Hope ara ja ha començat a vendre també hortets a Mercuri i Mart. 

  El dramaturg Marc Angelet arrenca d’aquest fet real, tan anecdòtic com exòtic i empresarial, per reflectir la capacitat d’un artista de mala mort —el gènere del ventríloc ha caigut en desgràcia a partir de la correcció política que s’ha imposat en qualsevol mitjà— a somniar en aconseguir, simbòlicament, la Lluna. 

  En un cotxe smart d’atrezzo similar a un cotxet de xoc de fira i enmig d’una nit de tempesta amb Lluna plena, fugint amb la cua entre cames d’una actuació en què Hope i Mel han fet broma dels jueus i l’ús del gas, el ventríloc Dennis Hope (l’actor Dani Arrebola) dialoga amb el seu ninot Mel (l’actor Marçal Bayona) en una humanització d’El Malcarat que es podria comparar també el paper que té el bufó que ensenya les vergonyes del seu amo i senyor. 

  La doble personalitat del ventríloc mostra la fusió —o més aviat la confusió— que existeix entre els dos al llarg de la convivència artística de tants anys. Un, el ventríloc, passa de l’autoritat i el poder al fracàs i al somni d’obtenir la Lluna. L’altre, el ninot, ascendeix al pedestal —on sempre ha treballat agafat per l’esquena pel seu amo— per cantar-li les quaranta sense pèls a la llengua. 

  El muntatge, que va néixer fa uns quatre anys a l’Institut del Teatre, té alguna cosa d’absurd. De teatre de l’absurd, esclar. Un absurd que guanya en riquesa escènica des que el ninot, encara tancat al bagul de viatge, demana sortir perquè s’ofega del fum que surt del trasto de cotxe avariat. L’actor Marçal Bayona ha de reajustar el seu discurs amb el mínim treball de gest que li exigeix fer de ninot —sense que aquesta descripció s’interpreti com ofensiva!— i la caracterització de rostre encarcarat i dits enganxats és prou creïble, fins al punt que, quan en algun moment de l’espectacle Dennis Hope actua al fons amb un ninot de debò en un marc de barraca escènica de bombetes —peça de titella— si es fes el joc de buscar les diferències entre el ninot de cartró pedra i el ninot de carn i os… seria ben difícil trobar-les. (…)