Treball de desgast, generós, dels tres intèrprets que suen a la plaça com ho farien dalt d’una pista d’un gimnàs. Volen fer una denúncia de l’excessiu culte al cos, de la desproporció (quan la musculatura i l’alimentació es miren de forçar a través de la ingesta de pastilles i d’un excessiu exercici físic. L’esgotament dels ballarins ho és també dels espectadors que veuen, atònits, el seu cansament. Aquesta intenció de voler posar el cos al límit recorda un dels mètodes de treball de Jan Fabre (esgotar el cos perquè l’actor sigui el més real possible, no li quedin màscares on refugiar-se: Belgian rules, per citar un exemple del controvertit coreògraf dels Països Baixos).

La pega és que volent denunciar exposen el seu cos fibrat. Si el que es volia transmetre era un cant a la llibertat dels cossos, hagu´res estat molt més efectiu, per exemple, convidar a ballar tothom i no tancar-ho amb l’esgotament final per construir una mena d’escultura (amb els pots de vitamines) a qui retre culte.