El text d’Alberto Conejero, entre un jardiner que no vol sortir del seu hivernacle recordant una relació tant dolorosa com aliberadora i la mestressa que ha desaparegut, té totes els ingredients per ser molt emotiva. És facil caure en un sentimentalisme sentit, de grans escarafalls. Però elmèrit d’aquesta producció , dirigida per Luís Luque (bin diferent de la seva Fedra, per cert), és que el dolor passa per dins, sense  necessitat de moquejar ostensiblement. 

El personatge protagonista, interpretat per un sensible Carmelo Gómez, pateix la desorientació de Señora de rojo sobre fondo gris. Ara, l’actor dialoga amb la donaa. Des d’ahir, Emi Ecay substitueix Ana torrent, que va haver d’abandonar la temporada al Goya per motius de salut. Ecay signa una dona vulnerable, que s’amaga en un posat de domini, però no deixa de ser feble. La relació (ella sempre és un miratge, que juga amb temps verbals diferents als del jardiner) és dolorosa però el jardiner (que narra la relació amb ella a un agent) no pot escapar-se’n. És un amor dolorós similar al de Tot el que no ens vam dir. Certament, hi ha una situació d’amor utòpic entre el jove jardiner i la mestressa, que l’acull quasi com un fill. Per moments, sembla que pugui transformar-se en un drama tortuós com el de La Senyoreta Júlia de Strindberg (amb produccions com les de Manrique, Jatahy o la companyia Atrium) però mai s’inverteixen els papers, i el noi sempre reacciona a la demanda de la dona

És cert que és previsible el desenllaç de l’obra però la tensió es manté amb unes interpretacions, inusualment contingudes, que ensenyen tendresa i fragilitat i que es revelen com dos personatges ferits que es llepen les ferides,sabent que és incorrecta aquesta manera d’actuar socialment. El seu desig seria quedar-se per sempre dins el seu hivernacle (bonica metàfora que evoca a Doña Rosita la soltera) recordant els noms de les plantes. Un record nostàlgic que tothom ha viscut, en la intimitat,més d’un cop.