Fa més de 30 anys que Escarlata
Circus explora l’art sense aturador en la cerca de la llibertat. Aquest esperit
els ha dut a construir un univers propi, únic i divers, meravellosament difícil
de qualificar. És performance, és
poesia, és teatre visual i d’objectes, és experiència, és circ… És una altra
manera d’expressar-se.

A ‘Quan els crancs portin
talons’, la parella artística i vital Bet Miralta i Jordi Aspa es mimetitzen
metafòricament amb els crancs, però no els convencionals, sinó els somiadors,
parents d’aquells tants altres animals als qui diuen que no poden fer allò que,
algun dia, faran. “Quan les vaques volin”. “Quan les gallines tinguin dents”. Aquesta
classe d’espècies. Escarlata Circus camina enrere sense deixar de córrer cap
endavant, en el si d’una carrera avantguardista que fa temps que lidera.

Revisitem la seva
trajectòria, quan ella volia volar i ell ser domador i se’n van anar a París a aprendre
circ… I els retrobem ara dins l’“aleshores”, en una posada en escena que
regala moments de gran bellesa i reflexió (esplèndida i emotiva la incorporació
de l’audiovisual). Ens preguntarem tots plegats: “Deixem de ser en algun moment
de la nostra vida?”. També riurem, ens evadirem i experimentarem íntimament l’inexorable
pas del temps, aquest company invisible al dia a dia però inseparable al llarg
dels anys que teixeix i teixeix entre guanys i renúncies.

Imaginatius, sensibles, crítics,
provocadors… Han assolit aquella veterania a l’abast de ben pocs en què fan el
que volen i es (ens) qüestionen obertament. Una mirada a una vida plena d’amor,
passió i compromís. Una baula més que, després de ‘CorroC’, torna a les arrels d’una
de les companyies més singulars de casa nostra.