No s’entén gaire què persegueix aquest espectacle. Funciona prou si només vol divertir i entretenir amb el llançament de ganivets (sembla que sigui la disciplina de moda en aquest Trapezi!) i uns personatges excèntrics amb un vocabulari impossible. No sembla el més adequat presentar-lo com un espectacle que reivindica els drets dels exiliats perquè, presentar els dos nouvinguts com uns saltamarges mafiosos, que s’ho juguen tot als daus i que són tant supersticiosos com tramposos no és pas la millor manera de dignificar aquests arraconats per la societat europea. 

És divertit el joc que fan de llenguatge del que bo s’entén res però se sobreentén quasi tot. És suggerent la composició musical contínua que serveix per donar un fons al muntatge amb la sorpresa de captar amplificadament els cops a la paret. Però la peripècia que viuen els dos personatges és de molt poca traça. Dóna la sensació que no els interessava explicar gaire res (en aquest cas, millor haver obviat la reivindicació dels exiliats polítics). Tenen bons elements de joc però no hi ha un capità que adreci el vaixell a algun lloc.Així, la peça no arriba a cap plaja. És una barca que maniobra un inexpert amb els rems i que no surt del mig del llac. L’obra podria escurçar-se 20 minuts i no passaria res greu. I si s’allargues 15 minuts més tampoc haurien desfet l’embolic. Potser seria hora de demanar una visió externa que endrecés el material, jerarquitzés les intencions i donés descans als actors (i al públic, que acaba atònit sense saber cap a on va tot plegat).