Escarlata Circus estrena el seu darrer treball al Teatre Fortuny,dins del festival que ells van dirigir des del 1997 al 2020. És una peça que fan divertida nostàlgia dels seus més de 30 anys de carrera. Que es reconeixen en uns cossos ben diferents i que ja no procuren l’acrobàcia sobre una cadena fluixa, si no que prefereixen fer un mà a mà, arrossegant-se per terra. És una peça que beu dels seu univers d’art pobre, d’aparells sonors i estètics que evoquen a altres dècades i que es completa amb gravacions d’aquells anys. Els dos artistes juguen amb els caràcter dels personatges de CorroC, entre l’orgull de qui ha dedicat tota una vida a ser artista i la ingenuïtat del qui vol dedicar-li tota la que li queda.

Són d’una tendresa estranya, que sap connectar amb el públic, fer-lo participar enriolat i que aplaudeix commogut per alguns dels quadres, siguin memorialístics o d’una lletjor preciosa. En alguns dels vídeos ensenyen com assajaven en un descampat, només acompanyat per uns ulls curiosos d’uns nens. Com si fos l’única atracció interessant en aquell capvespre d’estiu.  El fuet, els ganivets, l’equilibri són elements que, com l’ànsia de ser domador o de volar, els han acompanyat durant tres dècades. El seu cos continua conjugant en present. Ara el treball gimnasta, d’entrenament ha passat a un segon terme. Hi ha la força, però sobretot són cossos que tenen memòria i que han après a estimar. Destil·len les rèpliques no els preocupa gaire que les transicions s’encalin amb els cigrons crus escampats per l’escena o els avions de paper. Els crancs són tossuts i algun dia aconseguiran mantenir l’equilibri dalt de sabates de talons. Caminant endavant o enrere però fent equilibri. Així és el circ d’esquerdes emocionals d’Escarlata Circus, que venç com les ones calmades van engolint la platja quan puja la marea. Obviant l’angúnia que el temps és finit. Vivint en l’infinit d’un art maldestre però ben propi i acollidor.