Què passaria si les mascotes parlessin? Què dirien aquelles que han estat víctimes d’un experiment (com l’ovella clonada Dolly,o la gossa russa astronauta Laika), de l’ambició humana (com les vaques boges) o de la pot primitiva dels homínids (com les gallies de l’Antrax o l’Excalibur per la possible transmissió de l’Èbola)? Ells parlarien des d’una paranoia immensa (en part, perquè totes han estat manipulades), amb un deliri extravagant. Com els Monty Python, vaja. Resulta que les Hermanas Picahueso se’ls va acudir que la millor manera per parlar de la por humana (del mecanisme del Poder per dominar la resta d’humanitat a partir de l’amenaça de la salut) era a través d’un programa desfassat i efectista d’animals desballestats. Així va ser om van entrar al món de la manipulació d’objectes. I com que necessitaven canviar d’espais contínuament, per fer un ampli mostrari de situacions reals van apostar pel live cinema dels Sr Serrano (Birdie, Kingdom, A house in Asia) o Katie Mitchel (Ombra, parla Euridice).

El resultat és un insòlit viatge a per la transformació de deixalles en escenografia i uns titelles desballestats. Les entrevistes permeten transmetre gavadals d’informació i, alhora, per deixar ben clar l’odi que es tenen entre Laika (amb els ulls rebentats després del seu viatge per l’espai) i Dolly, la clonada. Excalibur, amb imatges reals de la propietària plorant-la en un programa de tarda en directe i amb fotos d’arxiu o de les manifestacions en protesta el seu sacrifici. És cert que el poder de les farmacèutiques amb la grip A va ser un escàndol que ja denunciava al 2010 la monja benedictina Montse Forcadas (i que el Polònia en va fer un gag musical). Tot i així, cal advertir que ara estan tornant a aflorar malalties, que s’havien considerat eradicades com la diftèria i el xarampió a Occident i que és perillós transmetre la idea que les vacunes són un negoci especulador.

El to de les Picahueso és d’un Monty Python a la mallorquina. Desfasat i original amb gallines amb bec de tisores o Laika amb mandíbula de pinces de la carn. O les vaques al prat, es poden confondre amb fitxes de dòmino des de l’aire. La peça adverteix de com eficaç és la por per a adotzenar la societat fins a convertir-la en una titella que, des de la distància, és còmica: per què els amos de les mascotes que havien compartit parc i joc amb Excalibur es manifesten? Per què la gent s’estira al carrer impedint la sortida del gos, ja mort, i se’l titlla com si es tractés d’un fill? Els excessos de sentimentalisme són quasi tant perillosos com l’alcohol al volant. I aquesta peça en fa un retrat cru i molt passat de voltes.