Càustic. I molt ballat. Ana Barroso ha confeccionat una peça que és molt ambigua i que es multiplica en molts viaranys. I que té el difícil mèrit de no perdre-s’hi. La peça té un GP’s ben programat, el que demostra una mot bona estructuració de la jove coreògrafa. Per una banda, sembla evident la caricatura que fa de la natació sincronitzada: De la necessitat d’un entrenament esgotador, més enllà del que un cos i una ment lliure hauria de permetre, de la buidor que expressen uns somriures amplis i forçats en ple exercici competitiu. Però, per una altra banda, ensenya la seva seducció, amb una coreografia molt pautada, elaborada i que evoca als quadres de les mítiques pel·lícules tipus Escuela de sirenas d’Esther Williams.Efectivament, salta d’aquestes sirenes, aparentment, sense dolor i sempre perfectes a l’alarma per la preocupació de la cosificació del cos de la dona, pel maltracte en l’ambient esportiu i artístic o bé, per un cant al respecte dels animals. Vaja, que, en clau còmica, fa tot un retrat a tot allò que es detecta a les xarxes de la imatge polèmica de Jan Fabre (Belgian rules, Mount Olympus).