Un astronauta deambula flotant pels carrers. Porta màscara d’oxigen i vola com si la gravetat no l’afectés. Un estrany corrent d’aire el porta pels carrerons fins que desemboca a una plaça on es produeix la trobada amb uns altres supervivents del planeta. L’acció de carrer, vistosa i un punt espectacular, es completa amb una coreografia i uns personatges que contextualitzen l’actuació itinerant. Un complement molt vàlid, tot i que sigui una trama molt bonista. Perquè el quadre que apareix és un cant a la supervivència de la Natura, a la convivència d’entre els desconeguts, a eliminar les pors a la diferència, a compartir la riquesa. L’estètica futurista d’una societat que desconfia, després del que podria haver estat el fi de la civilització, és una estètica molt visitada. Potser perquè convida a un vestuari suggerent entre l’uniforme militar  les robes rebregades. La novetat és que unh joc aparentment visual i espectacular, tingui un final, que ho completi. és una bona pensada per a les peces d’itinerància que, sovint, es limiten a transmetre només una idea. Que és efectiva però que pot perdre, finalment, intenció de transmetre l’univers que pretenia la companyia.