Les comunitats indígenes, tant menystingudes per a la societat contemporània, tenen una connexió amb la Natura molt sana. Ara,que s’entén l’amenaça del canvi climàtic, Occident adverteix d’algunes pràctiques que les comunitats que van ser arrassades per la colonització espanyola (i europea, molt poc temps després) ja n’eren defensores fa segles. La cosmovisió amb la Natura com la mare de tots els éssers vius però també el cant a la vida (i a la Mort) fan que es mantingui un lligam molt fort amb els pares i ela avis, encara que hagin mort. Són pat d’un mateix. Aquesta obra itinerant, pel camp d’Igualada, durant el capvespre és una rèplica del muntatge estrenat a Fira tàrrega. Ara mateix, Titzina Teatre exposa la topada d’aquests dos universos a La zanja. Una denúncia al capitalisme depredador similar al que parla Txalo Toloza:  a Extraños mares arden (TNT, 2016) i Tierras del Sud (TNT, 2018). També es remet a aquesta situació de desempar dels vilatans i impunitat dels mafiosos a Sín Ítaca (Fira Tàrrega, 2018).

A Igualada, amb un grup molt reduït, la canalla va ajudar a transportar la caixa misteriosa amb les ofrenes. Va acceptar el joc estrany d’una actriu que els parlava de libèl·lules, o d’esperits que acompanyen al viatge de la Vida a la Mort. Però des d’una distància, sense poder concebe gaire de què es parlava o perquè era imprescindible fer silenci durant el trajecte (un extrem que els adults practicaven plaents, contemplatius). Els punts de llum, les cançons xiuxiuejades enmig d’un gran descampat o en un racó de la vall sí que resulta absorbent. Sense que la canalla entengués gaire la generositat de Claudia Lizeth d’exposar el seu món, sí que percebien una intensitat estranya, molt poc usual en els espectacles familiars. Aquella veu en primera persona no era un personatge si no que exposava els seus records, amb una sensibilitat i empatia notables.