Hi ha artistes que reivindiquen l’espai íntim de la senzillesa i la proximitat. Com José Antonio Portillo i Enric Monfort a Biblioteca de sons i sorolls. Han fet un pas més i han renunciat pràcticament al personatge que situa i ensenya els secrets de la seva cambra de Biblioteca de cuerdas y nudos. També han augmentat, lògicament, la importància del so anul·lant o reduint el sentit de la vista. Aparentment, tot és orgànic, però s’intueix un entramat complex de so per fer que sigui el so el que convida a buscar l’acció en un espai envolupant, fet al mil·límetre, i en què tot va descobrint-se, com si el cor trigués a habituar-se a aquesta càlida humanitat feta de retalls de memòria i de contes de desitjos passats, que construeixen una banda sonora única cada sessió. Tal com sona.

L’univers és un cant al respecte per la Natura. D’una humanitat excelsa i sense renunciar al joc més infantil, més tendre, a la sorpresa més inesperada. Sense obviar (terrible paradoxa) a regalar un codi QR per endur-se un record ben íntim al mòbil si hi ha l’aplicació corresponent. Però ells parlen del so de les balenes. D’aquest misteri que, imaginen, pot  resoldre l’equació perquè els homes deixin de destrossar la Terra. Ho fan sense quasi paraules i sempre xiuxiuejades, en la penombra (quan no amb la foscor) i alhora amb un histriònic Gangman o unes pantalles que projecten unes imatges que, tornem a la contradicció humana, s’on d’una forta càrrega poètica. El viatge és íntim subjectiu, personal, la sorpresa pot aparèixer en qualsevol racó. Sembla que alguns follets màgics vagin canviant l’espai perquè contínuament es troben nous elements que sedueixen l’ànima.