Teatre Gorokada practica un teatre de gag continu. De jocs de paraules i situacions desfassades. Juguen a trencar amb la teatralitat, fent que personatges i actors dialoguin en escena. És un disbarat divertit i enginyós amb bones troballes, i el vers com a  element clau per a colar l’acudit. Contínuament. Aquesta és la clau i no hi renuncien. és una opció dramàtica que diverteix. però que no fa cap favor al mite d’Ulisses. Perquè en tota l’epopeia del retorn de Troia hi ha la lluita de l’home amb els déus. I el seu orgull de pensar que pot flirtejar amb ells. I enganyar-los. pero més enllà de l’èpica hi ha tota una lluita que avui continua vigent. Ho recorda Eduard Farelo amb el seu monòleg (Una Iliada) o Elisabeth Casanovas amb text de Sergio Blanco (Kassandra). Hi ha l’èpica, però si interessen els clàssics és perquè poden interpel·lar a les societats contemporànies. 

Tot i així, s’ha de valorar que Gorokada és enginyós en les diferents estacions d’Ulisses. Amb molt poc, evoquen els monstres que tothom ja coneix. No els necessita representar; n’hi ha prou en evocar-los.La imaginació (o memòria) de l’espectador ho completa. Ells, a més, ho vesteixen amb música (violí elèctric i guitarra elèctrica) que arrodoneix el punt còmic. Se’ls veu comodes i que els diverteix aquesta divertida  frikada. I connecta prou bé amb el públic. Ara, per explicar les trames d’Ulisses, sense perdre el punt còmic, i mantenint un punt de màgia poètica (i veu a cappella ben afinada), potser apostaria pel Troia de Cor de Teatre…