Si algú busca un autor o autora amb el nom d’Antoixa Txekhonté, no el trobarà. Es tracta d’un pseudònim prou evident utilitzat per Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 – Badenweiler, Alemanya, 1904) quan, al marge de les seves celebrades obres teatrals, escrivia peces humorístiques o relats breus. D’aquí i d’alguna llicència relacionada amb els coixins dramatúrgics més usuals de Txékhov parteix el muntatge «L’últim acte», que han adaptat a quatre mans Carles Alfaro i Enric Benavent, un muntatge seductor tant escenogràficament com de disseny d’il·luminació (disseny del mateix director Carles Alfaro) però que no acaba de trobar la correspondència de l’elegància estètica amb la conjunció de les peces escollides.

En un exercici de teatre dins el teatre, un reconegut i veterà actor es troba en la foscor del camerino —foscor també per als espectadors— dormint com un tronc després d’un homenatge que li han dedicat a la seva població natal. Sol i oblidat pels qui l’han homenatjat, i encara sota els efectes de la beguda, Vassili —aquest és el seu nom— enceta un monòleg breu sobre un conferenciant en decadència que fa que els espectadors es temin que «L’últim acte» acabi anant de mal borràs si continua per aquest camí.

I el perill no és pas per culpa de l’actor Francesc Orella (capaç de transformar-se en tres o quatre personatges diferents durant els noranta minuts de l’obra) sinó perquè, en qüestió d’humor, cadascú té un criteri segons el color amb què se’l mira, i allò que a Txékhov li podia semblar en el seu temps humorístic, a hores d’ara, potser molts espectadors no hi acaben de trobar la gràcia. Cal dir que són uns primers deu o quinze minuts que fan patir —a vegades un s’imagina, en el cos de Francesc Orella, una airada a Joan Pera o fins i tot a Joan Capri— però que, afortunadament fan un gir ben aviat i, quina llàstima que l’obra no arrenqui així!, apareixen les tres muses —els somnis etílics fan miracles— que, interpretades per la cantant Nina, l’actriu Cristina Plazas i la compositora i actriu Bárbara Granados, acaben, juntament amb Francesc Orella, donant una format de luxe a un quartet interpretativament d’alt nivell.

A partir d’aquí, els espectadors poden respirar tranquils perquè s’ho passaran bé amb la història del creditor que es presenta a casa d’una viuda per cobrar unes factures pendents amb escena de presumpte duel inclosa i fervor romàntic clàssic; o amb la història de la mestressa que intenta estafar de broma la minyona perquè aprengui a no ser tan submissa; o els moments d’impasse més musicals que tenen a Nina com a principal protagonista, amb l’acompanyament al piano de Bárbara Granados, i alguns intents de do, re, mi, fa, sol amb bona voluntat vocal de Cristina Plazas o el mateix Francesc Orella.

Vassili és un personatge tragicòmic que, en conseqüència, converteix «L’últim acte» en una tragicomèdia. A la ratlla dels setanta anys, ja admet que el que ha passat ha passat i en certa manera ve a dir: «La commedia è finita!», una lliçó de teatre que potser pot acabar impactant més en col·legues del gremi escènic que no pas en espectadors rasos que, sense ser professionals del teatre, estan més al marge de la nafra del perill de l’existencialisme que ataca el virus de la insatisfacció i la frustració pel que ha quedat pendent de fer darrere l’escenari. (…)