Després de la batzegada de La mujer más fea del mundo
(Atrium, desembre 2018), arriba a la Beckett la segona part de La trilogía de
la bestia. Aquesta és una mirada al passat amb la intenció de reescriure la
llegenda fundacional de Pocahontas. Malgrat la seva joventut, Bàrbara Mestanza
trepitja fort i amb gràcia els escenaris. Pocahontas o la verdadera historia de
una traviesa és un espectacle fresc i valent a cavall entre el monòleg teatral
i la performance. L’espectacle té un pròleg, un cos central i un epíleg, una
estructura clarament teatral que reafirma la seva concepció dramàtica amb la
creació/recreació d’un personatge. Pertany a la performance, en canvi, el fet
de ser una creació dirigida i interpretada per la pròpia Bàrbara Mestanza i el
joc de explicar la història alternant la primera persona amb una tercera que,
més que narrar, ens va oferint elements que completen el discurs. Són
esquitxades en videoprojeccions o flashbacks narratius on el personatge protagonista queda
sobrepassat pel discurs de l’espectacle. D’altra banda el recurs a la llegenda
de Pocahontas és el pretext per fer articular un discurs de gènere que
emparenta amb l’obra de joventut de pioneres de la performance com la Joan Jonas
de The Juniper Tree (1976) o la cineasta Chantal Ackerman.

En un escenari entapissat de vinyetes “Disney” ad hoc, Bàrbara
Mestanza es presenta com una jove descaradament feminista disposada a dinamitar
la llegenda. Amb Angélica Liddell com a referent, Mestanza es lliura a una mena
d’exercici de provocació orinant sobre un taüt cobert amb la bandera dels EEUU -no
vull pensar que passaria en aquest moments si la bandera fos una altra més
nostrada. Barrejant sarcasme i exercici físic, planteja la Història com un pou
d’on només en surten mitges veritats: les dels vencedors, les dels homes
blancs. La cinematografia s’encarrega de difondre-les i convertir-les en mites.
La ingesta d’alcohol (l’alcoholisme en les reserves indígenes dels EUA és també un tema
aquí només insinuat) ajuda la performer a entrar en una mena de trànsit per
encarnar l’esperit de Pocahontas.

Aquí comença la “veritable” història de la “princesa” Matoaka,
dita Pocahontas, dita més tard Rebeca (curiós el fet que les poques dones que
entren a la Història no ho facin amb el seu primer nom). El relat no és lineal i està
salpebrat amb divertides versions de cançons populars cantades a capella amb
molta ironia i to sorneguer. Malgrat això, el somriure se’ns congela en el
rostre per la duresa d’algunes lletres i la grisor de les situacions per les
que transita la protagonista. La polifacètica Bàrbara Mestanza es lliura aquí a
recrear la veritable història de la indígena que va salvar el soldat i
aventurer Jonh Smith. Lluny de la fantasia creada per Disney, la història de la
filla gran del cap dels Powhatan és una història tràgica on la protagonista
esdevé moneda de canvi en les lluites entre els primers colons anglesos de
Virginia i els Powhatan. Essent presonera dels anglesos, Matoaka va contraure
matrimoni amb el ric plantador de tabac Jonh Rolfe, “alliberant-se” així del seu
captiveri i adoptant el nom cristià de Rebecca. Fruit d’aquesta unió, va parir
el seu únic fill: Thomas. Va morir a Anglaterra amb només 21 anys. La llegenda
comença a rodar.

La Història s’escriu en present. Els fets històrics
als que apel·lem són convocats per una Bàrbara Mestanza conscient de ser qui és
-ens ho ha dit en el seu pròleg-presentació-, ens ha dit des d’on ens parla i
quin és el seu objectiu. No és possible més honestedat en un discurs en el que
s’exposa tota despullada (no només nua). Ara, com l’obedient partenaire del mag però en un exercici d’introspecció absoluta,
retorna al seu taüt i demana que la Història calli… Potser ens cal el
silenci, potser si la “Història” calla les altres mitges-veritats no hauran de
ser cridades per histèriques violentes que tan sols busquen provocar. 😉