Després d’aquell ‘Pulmons’ en
què assistíem al Dragon Khan
d’emocions que viu una parella davant la idea de
concebre un fill en plena crisi global, Pau Roca torna a
citar-nos amb el dramaturg
Duncan Macmillan per parlar-nos
d’un tema tan punyent com és el suïcidi. Recreant com un noi va viure la
depressió crònica de la seva mare se’ns descobreix una bonica manera de
gestionar la situació: amb una llista de coses que ens fan feliços. Han de ser veritablement
encoratjadores, que mereixin integrar aquesta enumeració ben personal i, probablement,
alhora àmpliament compartida.

Macmillan
aposta per fer-ho amb un únic actor a l’escenari. Però, de fet, no estarà sol,
ja que el públic –situat a quatre bandes– participa col·laborativament en la
funció, plagada d’accions. I el monòleg deixa de ser-ho, convertint-se en un
diàleg o fins i tot en una conversa silenciosa.

Fidel a l’original,
Sixto Paz adapta l’obra el mínim imprescindible al nostre context perquè ens
resulti més propera i amb una gran sensibilitat ens mostra que es pot tractar un
tema trist posant-hi humor i llum.

‘Les coses
excepcionals’ encaixa en aquella categoria d’espectacles “excepcionals” que no
sovintegen a la cartellera. Per exemple, ‘Una gossa en un descampat’, ‘Llibert’
o ‘Tender Napalm’ (aquest últim també de Sixto Paz i Psirc, amb Pau Roca a la
interpretació i la direcció), que comparteixen la dolorosa i inassumible pèrdua d’un fill. Són produccions
reconfortants que ens ensenyen que, malgrat la fatalitat, per impertinent i perseverant que sigui, sempre es pot
trobar un bri d’esperança. Abraçades col·lectives fetes des del més sincer, el
més simple, el més important.