A Duncan
Macmillan el vam descobrir fa uns pocs anys a la Sala Beckett i també llavors
de la mà de Pau Roca i Sixto Paz  gràcies
a “Pulmons”, una admirable obra d’aparença inicialment lleugera l’emotiva
fondària de la qual s’anava fent més i més evident a mesura que avançava
l’acció. Si recordeu, tot començava a una botiga d’IKEA , amb una parella
conversant gairebé com qui no vol la cosa sobre la conveniència o no de
plantejar-se això de tenir fills. I tot acabava dibuixant l’arc complert d’un
parell de vides entrellaçades per sempre més , tant pels bons com pels mals
moments compartits. Gràcies a l’excel·lent espectacle de Sixto Paz dirigit per
Marilia Samper, vam comprovar llavors que 
Macmillan era un autor dotat per dibuixar cosmogonies existencials a partir
de petites vides quotidianes marcades per les seves contradiccions, els seus
desitjos de viure i –alhora-  la seva por
a la vida, a l’esdevenir, al mateix funcionament del món que els envolta.

Doncs , com sap
molt bé la cèlebre directora Katie Mitchell ( la creadora de “Ombra. Parla Eurídice”)
, que l’ha convertit en un dels seus autors de referència i ha dirigit diversos
texts seus, o com va tornar a  comprovar
el públic del National de Londres esgotant les localitats de “People, Places
and Things”, una molt premiada obra sobre les addiccions i la dificultat de
sortir d’elles explicada en primera persona per la seva protagonista , allò que
vam descobrir amb “Pulmons” sembla ser que forma part de l’ADN creatiu de
Macmillan. Un ADN que es torna a fer del tot evident a les llistes i més
llistes de coses per les quals paga la pena seguir vivint que li escriu el
protagonista de “Les coses excepcionals” a la seva mare, dona depressiva no tan
convençuda com ell que això de seguir viva tingui algun sentit. L’intent de
suïcidi d’aquesta mare quan el nostra personatge és encara una criatura, serà
el detonant que posi en marxa aquests llistats en els quals hi cap una mica de
tot. Quan es tracta de trobar raons per seguir tenint ganes d’aixecar-se al
matí, no existeix la paraula “banalitat”: fins i tot allò que sembla més banal
pot adquirir dimensions d’enorme transcendència 
i transmetre més alè vital que els grans discursos i els arguments
emocionals. De debò – posem pel cas, i per posar un exemple dels que surten al
llistat; el primer de tots- estàs disposat o disposada a perdre’t per sempre
més el plaer que dóna llepar un gustós gelat???

He parlat del
protagonista d’aquesta proposta. Però com probablement ja sabeu – i si no sabeu
de quina manera, millor per a vosaltres- aquí tots som protagonistes. Tots
podem tenir un paper a jugar, sense que això s’assembli per a res  a altres espectacles  participatius en els quals hagueu participat.
En qualsevol cas, millor deixar les coses aquí. Millor que us deixeu sorprendre
pel grau d’implicació que potser us demani un brillant Pau Roca que controla en
tot moment totes les vessants de la proposta, tant aquelles que poden despertar
un somriure, com aquelles que provoquen una emoció, o com aquelles altres que
ens recorden que potser no hi ha cap llista infinita que pugui postergar per
sempre més allò que tant temem, però que el simple fet d’anar-la escrivint ja
té molt de  sentit. I sí: com a
“Pulmons”, també aquí partirem dels números d’una llista per acabar dibuixant
l’arc temporal d’unes quantes existències . Ara només falta saber – això ho
deixarem en el terreny de la intimitat – quina seria la vostra llista de raons
per seguir vivint, reconeixent que qui més qui menys, ha fet servir alguna
vegada les llistes per sentir-se millor ,per creure que controla més la seva
existència, i per trobar-li sentit a l’amenaça del sense sentit que es troba
amagada per qualsevol racó.